Sóc del 99% de la població mundial. Sóc de la població pobre, Sóc dels desprotegits, de les vulnerables, de la gent desfavorida. Sóc d’un país pobre del sud d’Europa, sóc dels qui no saben si demà tindrà sostre sota el que dormir, dels qui no sap si tindrà un pedaç de pà per tirarse a la boca, dels qui passa sed, dels qui s’ofeguen buscant un futur millor o dels qui haurà de partir per tindre opcions de sobreviure demà. Sóc un entre tants als qui la soga li apreta el coll. Sóc un més dels 5 milions de persones al País Valencià que no és ric i al que uns poc li han declarat la guerra. I ací estem, plantats i deixantse la pell perquè no hi haurà pau per als i les corruptes, per a qui ens ha buidat les butxaques. El 20 de desembre plenarem les urnes del País Valencià de somriures, però abans ho hem fet als carrers i les places de cada comarca, cada poble i cara racó de l’estret i allargat país en què vivim.
El Govern valencià ha canviat. El passat 24 de maig la gent va dir “prou”. Ara, el 20 de desembre anem a acabar el que ja vam començar fa uns mesos ací. Anem a enviar a casa als de “un vaso es un vaso y un plato es un plato”. O era al revés? Bo, no importa. Anem a manar a casa als de “es un despido en diferido”, als de “Luis, sé fuerte” i als dels plasmes. Tornarem a les seues cases als de “muy españoles y mucho españoles”, als de “los jóvenes deben tener espíritu aventurero” i als de “dije que bajaría los impuestos y los estoy subiendo”. Damunt se riuen en la nostra cara. En la cara del poble. El 20 de desembre ens plantem front als de “¿Pero como que no tomo ninguna decisión? Había dos opciones: pedir el rescate o no pedirlo. Oiga, si no tomo una decisión ya estoy tomando una decisión”, als de “todo lo que se dice de mi no es cierto, salvo algunas cosas que publican los medios” i als de “porque después del año 14 viene el año 15”. Gràcies, president, per ensenyarnos a contar. Anem a enviar al racó de pensar a qui deia “y la europea?”, al qui estava darrere, davant, a un costat i a l’altre de Francisco Camps, “Paco para los amigos”. Però, també enviarem a casa als altres impostors. Uns van de carabassa, altres de roig. No, no volem continuar en el règim del 78, un règim que ha ofegat al nostre país. És el moment de plantarse.
I sabeu què? Aquests no són altres que els qui votaven en contra d’una iniciativa del govern valencià per tal que els 1800 més rics del nostre territori pagaren una “miquiua” més que la resta. Un poquet més que els 5 milions de persones que constituïm el nostre petit país. Aquests no són altres que els qui han fet una reforma laboral que ha propiciat la precarietat al nostre país. El president Albinyana va dir que ell penjaria a més il∙lustres personatges cara cap avall junt a Felip V. I és que, els i les de sempre han cremat les nostres vides. 1800 han guanyat ajudats pels de sempre front a 5 milions que cada dia perden. Desprotegits, vulnerables, pobres. Ens han declarat la guerra i estem disposades a respondre amb alegria, valentia i il∙lusió. El 20 de desembre, femlos fora, guanyem el bipartidisme, vencem i junt a la resta del sud d’Europa plantemse a la Merkel. Som Grècia, som Portugal, som País Valencià i ara guanyarem a l’Estat espanyol. És el moment del sud d’Europa, és el moment de les persones, és el moment del poble.
Quique Castelló