Al PPCV no li ha de fer por la qüestió de la llengua, encara què atres continuen reincidint en l’aprofitament i la utilització polèmica d’este tema. Eixa prevenció podria tindre sentit fa dècades, però ara, en els canvis de qualitat i de quantitat que han tingut lloc en la societat, assumint la tradició i la genuïtat del valencià i l’assumpció d’una via lingüística autònoma, eixa prevenció està fora de lloc. Molta gent sensibilitzada necessita un escenari, un marc i un recurs per a percebre una política lingüística valenciana pròpia, ja que som valencians i parlem valencià. Un fet contundent i irrenunciable.
En esta terra es pot fer una política lingüística sense complexes i sense por, i el PPCV també pot apreciar, precisament, la singularitat que dóna tindre una llengua pròpia per a fer política valenciana en majúscules. Fixem-nos en la política lingüística del PP a les Illes Balears o Galícia. Es tracta de fer valdre la llengua com a «senya d’identitat«. I també d’utilitzar-la com a valor diferencial dels valencians, sent conseqüents en la nova redacció de l’Estatut respecte de la llengua pròpia. El valencià com les atres llengües pròpies és tan espanyol com el castellà. Per això s’ha d’apostar per una política lingüística tranquil•la i de perfil autonomista, que és allò identificable pels valencians.
Conscient d’això, és a dir del poder de les induccions lingüístiques i coneixedor de la falta que li fa a esta la nostra llengua valenciana l’establiment de programes i accions exemplaritzants, el PPCV va promoure al seu moment el Decàleg d’Ares del Maestrat, un excel•lent protocol de pautes d’ús del valencià per a la comunicació institucional i administrativa, molt semblant a algunes de les instruccions establides per la Xunta de Galícia. Invocar a “l’ús del valencià com a l’exemple diari en l’Administració Pública”…
És a dir, des de qualsevol ideologia i des de qualsevol concepció político-territorial d’Espanya es poden realitzar o projectar polítiques decidides de foment i normalització de les llengües no castellanes. Si el valencià és “la nostra principal senya d’identitat”, el seu ús públic deu augmentar notablement i fer-se més generalitzat. Però eixa indolència no és sols atribuïble a les institucions; en els últims temps assistim a una reculada en l’ús públic, en la premsa, per part de personalitats intel•lectuals i dirigents empresarials… Per que la millor defensa del valencià que es pot fer és usar-lo.
La normalització lingüística no pot avançar sense el consens i la complicitat de totes les institucions valencianes, ni al marge dels sentiments identitaris dels valencians. Per això la nostra aposta ha de ser clara: el valencià és la llengua pròpia de la societat valenciana i, per tant, ha de ser un factor destacat de la identitat del poble valencià. Com què una llengua només existix si s’usa, la consideració del valencià com a component de la identitat valenciana implica dos accions complementàries: d’una banda, combatre els factors que s’oposen a l’ús públic del valencià; de l’atra, afavorir la identificació en el valencià i el seu ús públic. L’estudi de la llengua i de la literatura valencianes ha d’estar orientada per dos objectius: afavorir la identificació com a valencians i estar convençuts què el valencià és un factor important de la identitat valenciana. La nostra identitat com a poble.
Lluís Bertomeu
@lluisbertomeu
Los comentarios están cerrados.