En el nostre Segle d’Or s’impartia l’ensenyament de la música en les universitats, sent considerada una ciència de gran importància. La música i els cants formaven part de la vida quotidiana dels nostres pobles i ciutats. En la costa mediterrània trobem dues zones geogràfiques ben diferenciades, on la música està present. A Catalunya i Balears predominen els cors i els orfeons, mentre que en l’actual País Valencià és la banda i l’orquestra la forma d’expressió musical més popular.
“Aquest poble de camperols, vestits com els vilatans de les festes del Trianón, mostrava una elegància aristocràtica en les seues festes. El seu ball era la ‘Chaquera vella’, un minueto que sembla de Mozart: i a l’ombra de la parra, entre el gangueo de les dolçaines i el murmuri de la sèquia, homes i dones, agafats de la mà, dansaven senyorialment, saludant-se amb rococa gravetat, sense que el mosso abans de casar-se coneguera un altre contacte de la seua futura esposa que el de les puntes dels dits.
La música és l’art suprem per al valencià del camp. No hi ha poble sense banda de música. Quasi tots tenen dos: una liberal i una altra reaccionària. Abans demostraven la seua superioritat a trabucazos, i a cada serenata en la plaça del poble tenia per rematada unes quantes ‘talecas’, nom que donen a les morts violentes per la semblança entre el talego que cau i el cos que es deploma. Ara lluiten pacíficament, estudiant molt per a aconseguir un premi en el Certamen Internacional de València. Són bandes amb timbals i instruments de corda, a semenjanza de les alemanyes i franceses. Encarreguen l’instrumental a Viena i a Munich, i no passa mestre per València al que no es facen proposicions perquè es quede de director en algun poble. El llaurador, mentre treballa en el camp, solfeja de memòria pensant en l’acadèmia de la nit.
Els certàmens de la capital els han fet conèixer a Wagner, i en els pobles parlen d’ell amb igual confiança que si fóra un músic, major de guarnició a València. Assajant mesos sencers la ‘Cavalcada de les walkyrias’, els veïns del poble acaben per saber-la de memòria. Les dones la cantussegen en la boca del forn o llavant en la sèquia; els xiquets la criden en eixir de l’escola, escampant-se per les sendes.
Ningú sap que és el que canta; però els agrada, els commou, i ho repeteixen. Al caient de la tarda, pels camins profunds i vermellosos, vorejats de tarongers que tallen amb el seu fullatge la taca encandescente de la posta del sol, es veu passar alguna xica que torna de la font, amb el bust alçat, els colzes pegats a la cintura, sobre el cap el càntir immòbil, esvelta i amb un pas rítmic, com una canéfora hel·lènica. Per a espantar la por que la infonen la solitud del camp i la nit que arriba, canta en el silenci del crepuscle i ix dels seus llavis inconscients l’himne amorós de Segismundo al costat de l’arbre de la barraca prehistòrica, el fresc ‘Cante de la primavera’… sense que la pobrecilla sospite, ni remotament, que ha existit Wagner” açò deia Vicente Blasco Ibáñez en «Ànima valenciana. Ànima espanyola».
En el segle XIX proliferen les bandes de música en les ciutats i pobles valencians, fins i tot d’escàs nombre de veïns. Els mestres d’escola i els sacerdots fomenten la cultura musical, creant bandes. En molts casos són els joves que al seu retorn del servei militar porten amb si els ressons de les bandes militars en les quals han servit.
Entenem com a banda de música tota agrupació d’instruments de vent i percussió. En terres valencianes aquesta varietat de conjunt constitueix un fenomen molt peculiar. És a principis del segle XIX quan apareixen les primeres bandes subsistint pel propi interès dels músics que són, moltes vegades, aficionats que en finalitzar la seua jornada laboral en el camp dediquen el seu temps lliure al cultiu de l’art musical.
Les institucions i els veïns, per mitjà de les societats, ateneus i clubs, fan possible que les bandes de música siguen una realitat en facilitar-los els mitjans necessaris per al desenvolupament de la seua activitat. Una mostra eloqüent ho constitueix el fet que només en terres valencianes, és a dir, en les províncies d’Alacant, Castelló i València es concentren més de 350 bandes, la majoria d’elles en la província de València. En el Camp de Morvedre, una comarca amb setze poblacions i amb menys de cent mil habitants, es registren gens menys que onze bandes de música amb les seues corresponents societats. Generalment totes les agrupacions musicals compten amb una escola d’educandos, a la qual assisteixen alumnes de totes les edats i condició, són els futurs músics que integraran i renovaran la banda, el repertori, sobretot, marxes militars, sarsueles i obres orquestrals estan adaptades a les seues possibilitats.
Els músics valencians han aconseguit altes cotes de perfeccionament en l’execució de les composicions musicals aconseguint importants guardons i prestigi tant nacional com a internacional en els certàmens i concursos que, des de fa molt temps, se celebren en les principals ciutats i capitals europees.
Per això, després de vore com s’està pensant en declarar Bé d’Interés Cultural a les Bandes de Música, cal també començar a mostrar les bandes, directors i músics que han conformat l’ecosistema bandístic, si ho podem anomenar així, del nostre País, i això sols podem fer-ho amb promoció i implicació tant política com social.
Cal apostar per les bandes i per la música que és el cor de la nostra terra.
Artículo escrito por Albert Llueca