Quique Castelló

Avancem! Sóc valencià, ok?

Tinc un vici incontrolable. Vaig a sincerar-me. I que quede entre nosaltres. Entesos? Doncs, quan vaig al bany -al que siga- em ve l’inspiració. Compte! No sempre, eh! Però sí, a sovint quan vaig a la dutxa, mentres cante «a grito pelao» cançons d’Extremoduro.

I així em vaig alçar el divendres passat. Com un dia qualsevol vaig fer-me un café només alçar-me del llit. Abans, però, vaig pegar-me una bona dutxa amb aigua gairebé geleda imitant al Robe. De bon matí i ben despert. Vaig esperar a pare i -com fa un any i ja comença a ser tradició- vaig recollir a la meua parella i vaig fer, ben acompanyat, cap a València. La vesprada d’abans, tot i això, vam escalfar motors fent una visita pel Cap i casal i les seues institucions. Aquesta volta, obertes a la ciutadania que és la seua ama i senyora. No, no els pertany als polítics de torn, sinó a tu. El cas és que alguns segueixen encabotats en què València faça olor a feixisme. El divendres passat -9 d’octubre- vaig veure gent aplaudint i donant ànims a un grup de més de mil persones que estan encabotades en tornar la dignitat i la llibertat al seu poble, el poble valencià. I amb això em quede, amb la gent agraïda per la tasca duta a terme per Joan Ribó i el seu, el nostre, equip a l’ajuntament de València. I, és que, l’odi i la violència no tenen cabuda en una processó cívica que uns pocs volen convertir en incívica.

I, més avant, tenim el dia de l’Hispanitat. I jo, personalment, no tinc res a celebrar eixe dia. No em sent identificat un dia que es celebra el genocidi d’un continent, que ja existia i va «descobrir» un venecià -ni tan sols un espanyol-. I, a més, es deia fins fa poc «dia de la Raza». En canvi, sí que reivindique i done suport a la resistència dels pobles natius indígenes. I què faig? Treballe, trac feina pendent, me l’invente o me la busque i faig les reivindicacions que trobe necessàries d’una manera pacífica, tolerant i respectuosa. No vaig a rebentar cap acte. No, a mi no em veureu usant la violència com a argument. En canvi, amb la paraula tinc la meua arma més potent.

I, per acabar, faig memòria a la gent de Compromís: el projecte és nostre, de totes nosaltres. Per favor, que no ens el furten en un despatx. Lluitem-lo.

Por Quique Castelló

Ir arriba