Calle vosté, parle vosté

 

Com al Tribunal de les Aigües, sacrosanta institució identitària dels valencians, ara que tant en boga està el nostre pervindre com a poble… Tant vituperat que volen presentar l’autogovern dels valencians, del qual diuen que ho estem perdent tot, l’arquitectura autonòmica pròpia es desmorona… Fins i tot pareix que volen buidar de contingut la nostra existència com a territori… Ja m’ho comentava fa poc el director d’este diari, fins la Taula de Canvis, organisme valencià precursor de les relacions financeres, també va caure en fallida allà pel segle XV…

Però centrem-nos en esta crònica  d’urgència al voltant de l’anunci de la «peliaguda» pregunta de l’improbable referèndum català i la data de la celebració de la consulta, un any després de la boda de mon germà. El 9 de novembre de 2014 el govern de la Generalitat de Catalunya vol preguntar als seus ciutadans si volen ser un estat, i en cas afirmatiu, si eixe estat ha de ser independent. Fugint de la retòrica jurídica i del debat centrat a la «villa y corte», no perdrem el temps justificant que la Constitució no permet la convocatòria de dita consulta ni entrarem en les fàtues polèmiques que des del centre peninsular dicotomitzen tot allò que no entenen o compartixen…

Ací allò que ens importa és la situació creada i la possible afectació a la nostra terra. La Comunitat Valenciana sempre ha tingut unes relacions amb Catalunya acomplexades i envilecides, i fins i tot hem segut víctimes del joc d’interessos de la política interna catalana, quan partits d’ínfima presència s’han presentat per estes latituds a soles responent a estratègies dirigides a la Catalunya profunda… puix en això de la consulta passa el mateix, al meu parer. Els partits catalans i el seu President Artur (no Ártur anglosaxó com es conegut a la Meseta, com el matagegants Olímpic de Xàtiva, rebatejat com l’Olimpíc afrancesat…) a soles han tingut en compte els seus interessos particulars i partidistes en dita qüestió, encara que envoltant-se de la quatribarrada més gran i ampul·losa del món conegut…

Atenent al mestre en estos menesters Enric Juliana, des de la seua atalaia madrilenya del diari català La Vanguardia, em quede en certs aspectes interessants: la formulació de la pregunta respon a un acord ambivalent entre tots els sectors del sobiranisme (des de la pactista Unió fins a l’ultramontana ERC), els partits catalans guanyen un any per a mobilitzar socialment a la seua ciutadania, CiU salva l’unitat interna i trau endavant el pressupost de la Generalitat pel 2014, cap a les eleccions europees posen al PSC en una situació ben estressada  i complexa, PP i PSOE diuen NO sense embuts de cara al seu electorat del maig vinent…

Una data, la del 9 de novembre, amb el simbolisme romàntic de l’aniversari de l’enderrocament del Mur de Berlín… però també una data posterior al referèndum escocès on guanyarà el NO, tot i que Cameron ha plantejat millor les coses i ha demostrat a Madrid que es pot ser hàbil i rigorós alhora. Jo, de referèndums, em quede amb el que convocà Pinochet i va perdre davant l’oposició democràtica a 1988… «La alegria ya viene».

Ir arriba