L’altre dia, Compromís va oferir una imatge vergonyosa. Les negociacions per formar govern a l’Estat espanyol ens han fet un partit decisiu. Sí, partit. Tinc l’atreviment de dir que Compromís és un partit. I, és que la primera vergonya que vam fer -i seguim fent- a nivell Estatal és mostrar-se com una UTE. Silenciar a aquella gent que és l’essència del nostre projecte, de la nostra victòria: Gent de Compromís. És difícil d’explicar que gent que paga la seua quota no tinga dret a decidir sobre res al si de la nostra “cooperativa política”.
Però, no me referia a aquesta imatge. Me referia a l’imatge dels “negociadors”. Cinc homes. Cap dona. Me costa creure que un projecte polític com el nostre no done cabuda a cap dona en les negociacions per al govern de l’Estat. Fet que es suma a que en la negociació no hi ha cap persona que forme part de la segona pota més gran de Compromís per davant d’IdPV i dels VerdEquo: GdC. I, és que fa la sensació que som una UTE per al que interessa. M’avergonyeix profundament aquesta imatge.
En contra, m’agrada i me representa gent com Marta Sorlí que va posar en el focus mediàtic l’error de Compromís. Algú s’atrevirà a dir que deuria haver-s’ho callat. Jo dic que no. No podem callar contra el que és un gest més d’un sistema del patriarcat més profund que tracta a les dones com un “florero”. També me representa tot el col·lectiu de Dones amb Compromís, xiques valentes que no es cansen de treballar per demostrar tot el que encara ens queda per recòrrer en aquest camí cap a un sistema igualitàri. Cap una revol·lució feminista. A elles, gràcies.
Per últim, vull deixar escrites unes reflexions al respecte. Les dones no són un objecte ni una ferramenta electoral per guanyar vots o suports. Les dones estan preparades per ser molt més que això. Són persones com jo, que sóc home. Per tant, tenen el mateix dret que jo o que qualsevol dels “5 negociadors” a estar en la direcció d’un partit o en una negociació per a definir el govern de l’Estat. En definitiva, Compromís serà feminista o no serà!
Artículo de colaboración de Quique Castelló