De bicicletes i cotxes oficials

Carles Choví

Per Carles Choví. No se si la crisi dels quaranta em va arribar amb retard o va a ser la dels cinquanta la que es va avançar, però el cas és que fa poc més d’un any vaig decidir donar un canvi radical a la meua vida. Vaig abandonar el meu treball de comercial de sempre en la carretera per a quedar-me el traspàs d’un xicotet negoci local que li veia possibilitats.

Abans de donar este pas, evidentment vaig fer molts números. Vaig analitzar els comptes i vaig planificar l’amortització de la inversió per a determinar la seua viabilitat econòmica, però també vaig observar quins problemes incidien en la tendència de descens en les vendes que registrava any a any el negoci i que anaven més enllà de les contemplades pel sector.

La primera decisió que vaig pendre sigué deixar la porta oberta de bat a bat. Un acte simbòlic que pretenia enviar un missatge clar “d’açò està canviant” a una clientela acostumada a vore el rètol de “torne en 5 minuts” que ja ni s’acostaven a l’establiment si des del cantó veien la porta tancada i aixina vaig estar durant mesos fins que vaig acabar la porta mateixa per una altra àmplia i aclarida, establint en este últim acte una ruptura total amb el passat.

Prendre decisions d’este tipus són necessàries, però no ha sigut això lo que ha aconseguit trencar amb el descens en les vendes i convertir-lo en augments superiors al 25% sinó la gestió. El calaix no s’ompli sense una idea de negoci clara i definida que et permeta establir quin és el teu mercat, conéixer les seues necessitats i atendre-les, sense un control adequat de l’estoc o sense la supervisió permanent de gastos i ingressos. Qualsevol negoci, per xicotet que siga necessita ser gestionat.

Després del tomb electoral que es va produir en les passades eleccions, allò que més ha trascendit han sigut les primeres decisions preses pels nous alcaldes de les grans ciutats, en gran mida destinades a establir una ruptura mental amb el passat. Ells també han obert metafòricament i físicament les portes i fer-ho no sols ha sigut oportú sinó necessari, però no és prou.

Arribar en bicicleta, metro o autobús al treball, rebaixar sous, aprimar la nòmina d’assessors i alts càrrecs… tot això és necessari però no deixa de ser el “chocolate del loro”. L’Autentic desafiament serà la gestió dels recursos, serà identificar les necessitats reals del ciutadans, prioritzar-les i donar-li cobertura, serà imprimir una nova forma de governar més enllà dels girs efectitstes dels primers dies.

El Cap i Casal necessita un nou relat com el necessita tota València, un relat d’éxit que substituïsca a la Comunitat de cartó pedra en què ens haviem convertit i això requerix de molt treball. La indústria, el turisme, les infraestructures, l’economia, però també i sobretot les persones, la cultura, el nostre ser, depenen de les decisions que es prenguen a partir del moment just en que s’apague el soroll de l’última festa de la victória.

De propina:

A voltes, la política de gestos s’eleva al ridícul.
Vaig seguir per internet el debat d’investidura i em va cridar poderosament l’atenció la figura d’una traductora de la llengua dels signes que de tant en tant apareixia de gairó. No he pogut esbrinar si entre els diputats d’esta nova legislatura h ha algun amb discapacitat auditiva. Si aixina és, la palissa que es va pegar la traductora està plenament justificada, però si es tracta d’un simple gest… que volen que els diga. haguera sigut preferibleposar-li en traductor a la diputada Punset, que més falta de fa.

Carles Choví Añó