Un veí de Russafa, el Mestre Ripoll, promovia l’ensenyança llaica i va ser condenat a mort, el mataren aforcat, i una volta mort el seu cadàver va ser cremat en el cremador de l’inquisició en el passeig de la Pechina. N’era l’any 1826 i va ser la darrera víctima de la sense raó que buscava el pensament únic.
Prèviament havien segut morts, avergonyits públicament, incapacitats, assotats, humiliats públicament, bandejats dels seus bens i inclús cremats una volta havien segut morts i soterrats.
Els condenats a mort portaven un “sambenito” espècie de banda o caramba (per a entendre-mos en termes fallers). La principal obsessió d’aquella inquisició no era un atra cosa de la de conseguir el pensament únic, la desaparició de qualsevol idea o llibre que la promoguera que no estiguera acordat a la seua veritat i sobre tot anava contra les traduccions de la Bíblia a les llengües particulars i particularment a la valenciana.
En base a que la Llei així ho manava els inquisidors varen cremar en la foguera a llibres i persones fins a que la cordura se va impondre i va fer desaparéixer als inquisidors i la Llei que els donava cobertura.
Varen morir milers i milers de dones i hòmens per no seguir el pensament obligatori ordenat pels inquisidors; varen desaparéixer multitut de llibres que contestaven les idees totalitàries, lo que no varen conseguir és la desaparició d’eixes creences i la forma de viure que varen perseguir en nom de la seua llei i la seua veritat.
Hui quan veig l’interés per la desaparició de lo valencià, l’unificació de la nostra parla a un atra, inclús el menyspreu de vocables que la pròpia AVL accepta perque ni han uns atres que són més forànees (eliminar giner per gener, deports per esports, vullc per vull, vacacions per vacances…) resulten ser més papistes que el Papa, mes catalanistes que la catalana AVL.
No importa que se negue la publicació, quan era costum, d’unes inocents poesies que haurien passat desapercebudes, no importa que vullguen mostrar públicament una situació que no és la real. Els valencians hem sabut patir molts atacs inquisitorials… i s’han burlat d’ells i dels censors.
I si no que li ho diguen als fallers.
Artículo escrito por Miquel Ramon