Per Carles Choví. Es contava una anècdota sobre Lech Walesa, el sindicalista de Solidarność, que es va convertir en president de Polònia a la que va transformar en un país amb una economia de lliure mercat canviant un règim comunista a un sistema polític multipartidiste.
Al perdre les eleccions en 1995 i tornar al seu treball com a tècnic electricista en la Drassana Lenin, l’únic privilegi que s’havia contemplat per als expresidents (i ell era el primer d’aquella nova etapa democràtica) era l’assignació d’un parell d’escortes que garantiren la seua seguretat.
Molt probablement esta anècdota tinga molt poc a vore amb la realitat i no crec que Walesa tornara a xafar la drassana després de la seua etapa política, però no em negareu que la imatge d’un expresident de govern enfundat en el seu “mono” de treball i acompanyat per dos guardaespatles que possiblement cobren més que ell mateix, resulta del tot ridícula.
En massa ocasions, les democràcies jóvens, inexpertes i flowerpower, es posen a parir normes i lleis amb un nivell de candidesa que només es revelen amb el temps i l’experiència.
Per 25 pessetes la resposta: Lleis fetes amb bona voluntat però que al final s’han demostrat proclius a l’abús dels seus beneficiaris. Per exemple la Llei 6/2002, de 2 d’agost, d’Estatut dels exPresidents de la Generalitat Valenciana… “un, dos, tres, responda otra vez”.
Anem a vore. Tenim un president per accident com Alberto Fabra que va accedir a tan alt honor per dimissió del seu predecessor i que ha ocupat este càrrec amb més pena que glòria, a qui no se li pot atribuir ni la més mínima actuació digna de ser recordada ni tinguda en compte en la història del nostre recent autogovern. Un expresident que rebrà per a tota la vida el tracte de Molt Honorable President per no arriba a quatre tristos anys en què entre altres coses ens vam quedar sense teixit financer propi i tancarem la nostra televisió, ¿i encara té la barra d’acollintse a eixe estatut pensat amb el cul, reclamar despatx, cotxe oficial, escorta, xòfer i dos assessors? ¿ens hem tornat carabassa o que?.
Fabra no es retira de la vida pública i esta hauria de ser una condició indispensable per a acollir-se a estos privilegis. Retirar-se i passar a ser Membres Permanents del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana sense més.
Però no, el futur d’Alberto està fixat i el durà de manera immediata al Senat. Això sí, podrà anar en un cotxe oficial conduït per un xòfer i acompanyat per algun guardaespatles, mentres en el seu despatx un parell d’assessors (entre els que es rumoreja estarà la seua companya sentimental) jugaran al solitari en l’ordinador (perquè ja m’explicàreu quina faena podran tindre). Tot això pagat amb els nostres diners.
De propina:
Ja tenim Govern i a poc a poc van configurant-se, amb millor o pitjor fortuna els segons i tercers escalons de l’administració, però lo que no tenim encara i pareix que això tardarà, és oposició.
D’una part, els populars tardaran (si és que ho fan) a recuperar-se. No s’observa cap moviment en este partit que indique l’existència de vida.
I per la part dels nouvinguts que pareixen haver-se equivocat de dècada, de segle i inclús de mil∙lenni… amb una simple frase han aconseguit cabrejar a quasi totes les sensibilitats valencianes i sense quasi calfar l’escó ja necessiten una reestructuració. Carolina és carn de canó per a Xavi Castillo i poca cosa més.
Carles Choví