‘Dret civil valencià, un fracàs més del bipartidisme’, per Enric Bataller, diputat al Congrés per Compromís
En el moment d’escriure aquestes ratlles, alguns mitjans de comunicació han informat de que el Tribunal Constitucional ja ha decidit declarar la inconstitucionalitat de la Llei 10/2007, de la Generalitat Valenciana, del Règim Econòmic Matrimonial Valencià. Tot i que cal ser prudents fins que no es publique la sentencia i puguem conéixer el raonament judicial en tota la seua extensió, sembla que repetirà allò que va dir en la Sentència 121/1992, de 28 de setembre, a propòsit del Arrendaments Històrics Valencians: que la competència de la nostra Generalitat sols arriba a la possibilitat de regular els pocs costums encara vius al nostre territorio però en cap cas ens permet de fer una regulació nova que mire cap al futur, perquè això vindria impedit per la derogació imposada dels Furs que vàrem patir i per l’absència de cap compilació franquista de Dret Civil equivalent a les què el Dictador va atorgar graciosament a altres sis territoris espanyols. O siga, que el Poble Valencià és l’únic de tot l’Estat que encara és presoner de passades opressions, i sembla que la Constitució Espanyola del 1978 no siga prou per alliberar-nos del pes del passat.
Com hem vingut a parar a aquesta situació de derrota del nostre autogovern? Perquè hem de patir que es tanque la porta al desenvolupament d’un sistema jurídic pròxim a la ciutadania i que arreplegue les seues necessitats? La resposta és ben clara: el bipartidisme ha frivolitzat la qüestió, la ha convertit en simple instrument de la seua falsa lluita bipolar i, al remat, ha sigut incapaç de fer valdre a Madrid un inexistent Poder Valencià, del què mai han gaudit ni PP ni PSOE. L’aprovació al 2006 de la reforma del nostre Estatut d’Autonomia es va presentar, entre d’altres bondats, com l’oportunitat per incorporar al nostre àmbit, de manera plena, la competència en matèria de Dret Civil. PP i PSOE vàren votar a les Corts Valencianes a favor d’eixa reforma, com igualment ho vàren fer al seu pas pel Congrés dels Diputats en forma de Llei Orgànica, i la seua constitucionalitat no va ser mai qüestionada. Quan se suposava que ja teniem clarament assentada eixa competència, unes Corts Valencianes amb majoria absoluta del PP vàren aprobar la Llei 10/2007 i, per a sorpresa general, el govern del senyor Zapatero va decidir de recórrer-la davant el Tribunal Constitucional, tot fonamentant el recurs en la manca de competència de la Generalitat Valenciana per a regular una matèria pròpia del Dret civil com és l’economia matrimonial. La deslleialtat política és, com vegeu, palmària, i va continuar quan el govern del senyor Rajoy va impugnar igualment altres dues lleis valencianes aprovades a les nostres Corts amb el vot favorable dels seus propis correligionaris del PP, la Llei 5/2011, de Relacions Familiars dels Fills i Filles els progenitors dels quals no hi conviuen, i la Llei 5/2012, d’Unions de Fet Formalitzades de la Comunitat Valenciana.
Fins ací, la primera part del despropòsit. La segona arriba quan contemplem estupefactes que, en tot el temps en què ha estat governant el senyor Rajoy, cap valencià company seu de partit ha estat capaç de convéncer-lo de la necessitat política i social de que es retirassen els recursos interposats. Ni el Delegat del Govern a la Comunitat Valenciana, tan aparentment preocupat per les qüestions identitàries, ni els diputats i senadors valencians del PP (alguns preocupats clarament pels seus problemes judicials) ni, en fi, la Presidenta regional del PP; cap d’ells ha estat capaç, fins ara, d’obtenir una solució pactada al problema, la qual cosa solament pot ser indicativa de desinterés o d’irrellevància davant la seua direcció a Madrid, problema ben preocupant, en qualsevol dels casos.
Alguns diuen ara, a bou passat, que la solució passa per la reforma de la Constitució, i efectivament una nova redacció del confós article 149,1,8ena. podría clarificar la situació. Això ja ho ha estat defensant Compromís en totes les conteses electorals en les què ha participat, des de 2011 fins a les últimes Generals, i no hem trobat més que negatives de PSOE i PP a tocar el text constitucional, a excepció de l’article 135, reformat per ells a correcuita per tal d’acontentar les exigències de control del déficit “caiga quien caiga” imposades per la senyora Merkel. Però no, sembla que la solució del problema valencià no ha estat mai en la seua agenda, i a la situació actual em remet.
En la molt breu legislatura del Congrés espanyol que ara acaba, he pogut presentar una Proposició No de Llei per a que els representants de la sobirania popular demanaren al govern de l’Estat en funcions la retirada immediata dels tres recursos pendents davant el Tribunal Constitucional. Malauradament, la negativa del president de la Comissió Constitucional del Congrés, el diputat del PP Juan Ignacio Zoido, ha impedit que aquesta Comissió haja pogut celebrar cap sessió i, en conseqüència, el Congrés será dissolt sense haver pogut discutir l’esmentada Proposició de Compromís, últim cartutx que hem intentat fer valdre, com en tantes altres qüestions, per evitar que un bipartidisme agònic continue frustrant tantes esperances de futur.