Dictamen 516/2004 del CJC al voltant de la denominació del valencià

L’objecte de la consulta, feta per la Conselleria de Cultura i Educació el 30 de novembre de 2004 al Consell Jurídic Consultiu (CJC), era si l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) té competència d’acordar o emetre un dictamen sobre la denominació i entitat del valencià. És conegut el conflicte al voltant de la denominació, la naturalesa i la normativa del valencià, del qual es va fer eco el Consell Valencià de Cultura (CVC) en el seu dictamen de 13 de juliol de 1998, on ja assenyalava que el conflicte incidía negativament en el procés de recuperació de la llengua valenciana que nos hauria d’identificar i unir com a valencians, en compte se separar-nos.

El problema de la llengua dels valencians va constituir un dels punts de conflicte en la societat valenciana i entre les forces polítiques durant el procés autonòmic. La discussió existent entorn de la denominació i entitat del valencià i els enfrontaments derivats d’ésta van estar presents en el procés d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia. Dit conflicte es conclourà en els pactes aconseguits a l’abril de 1982, en un projecte d’Estatut fruit del consens, optant per utilitzar les expressions “idioma” i “valencià”.

Així, l’artícul 7 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (EACV) assenyala que: “Els dos idiomes oficials de la CV són el valencià i el castellà”. El nostre Estatut va ser aprovat per les Corts Generals com a Llei Orgànica 5/1982 en data 1 de juliol, i per una àmplia majoria de les distintes forces polítiques presents en aquell moment.

Les Corts Valencianes van aprovar la Llei 4/1983 de 23 de novembre sobre l’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), on al seu preàmbul diu “El fi últim de la Llei és aconseguir, a través de la promoció del valencià, la seua equiparació efectiva junt el castellà i garantir l’ús normal i oficial d’estos dos idiomes en condicions d’igualtat, desterrant qualsevol forma de discriminació lingüística”. A l’artícul 2 disposa que el valencià és la llengua pròpia de la CV i, en conseqüència, tots els ciutadans tenen dret a conéixer-lo i a usar-lo, oralment i per escrit, tant en les relacions privades com en les relacions d’aquells en les instàncies públiques.

El Consell Valencià de Cultura, en dit dictamen de juliol de 1998, va indicar en l’apartat “Sobre el nom, la naturalesa i la codificació del valencià” que el nostre Estatut d’Autonomia denomina “valencià” a la llengua pròpia dels valencians i per tant este terme ha de ser utilitzat en el marc institucional. La mencionada denominació “valencià” i també les denominacions “llengua pròpia dels valencians” o “idioma valencià”, avalades per la tradició històrica valenciana, l’ús popular o la legalitat vigent, no són ni han de ser objecte de qüestionament o polèmica.

A més, en l’apartat “Sobre la situación social del valencià i el seu ús” manifesta que el valencià, la nostra llengua, és utilitzat com a motiu de discòrdia entre valencians, en compte de ser la característica comunitària d’identificació i d’unió entre ells. Del camí del consens guanyarà el valencià, la qual cosa significa guanyar tots els valencians.

Les Corts Valencianes van aprovar la Llei 7/1998 de 16 de setembre, de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, fruit de la proposició de Llei formulada conjuntament pels grups parlamentaris Popular, Socialista i Mixt. Al seu artícul 3 es disposa que l’AVL és la institució que té per funció determinar i elaborar la normativa lingüística de l’idioma valencià, així com vetlar pel valencià, la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. Cal destacar que el Ple de l’AVL en sessió celebrada el 19 de setembre de 2003, va adoptar una “Declaració Institucional” en la qual assenyalava que “La denominació de valencià és tradicional, històrica, legal, estatutària i, per tant la més adequada al marc institucional”. El nom de la llengua valenciana i la seua naturalesa no han de ser objecte de polèmiques inútils, ja que això només contribuïx a fomentar la desunió entre els parlants, a dificultar la promoció del seu ús i a obstaculitzar la seua normalitat plena.

El legislador valencià, màxima representació del poble valencià, va establir un mandat per a l’AVL consistent en “vetlar per l’ús normal del valencià i defendre la seua denominació i entitat”. Per tant no va voler atribuir a l’Acadèmia la competència de “defendre les denominacions”, sens dubte perquè va considerar que la denominació de l’idioma cooficial junt el castellà, és una i no diversa: únicament valencià. A l’AVL li correspon defendre, protegir i mantindre la denominació i entitat de la llengua valenciana, havent de centrar la seua actuació a la “defensa” de tal denominació i entitat, en els termes ja exposats.

La utilització del terme “valencià” per a identificar a la nostra llengua pròpia ha sigut tradicional i històrica en el nostre territori, des de molts segles arrere. No existix cap discussió sobre eixe caràcter històric i legal d’esta denominació. Un terme totalment encunyat jurídicament com ja hem vist i relatat, tant per l’EACV com per la LUEV. Tot això implica que el “valencià” constituïx la denominació oficial de l’idioma propi de la Comunitat Valenciana. La qüestió de noms, mai més. Parlem valencià!

Lluís Bertomeu
@lluisbertomeu

Los comentarios están cerrados.

Ir arriba