A principis del segle XX, els valencians teniem una produccio lliteraria molt extensa, un Segle d´or glorios, un teatre popular molt viu i dinamic, i era extrany sentir parlar castellà pels carrers de Valencia capital. Per contra, encara no nos havien ficat d´acort en quines serien les normes ortografiques per a la Llengua valenciana. Els catalans tampoc. El caos ortografic era habitual tant en valencià, com en catala.
Ans, en 1732, el notari valencià Carles Ros, presentava la seua ortografia per a la llengua valenciana en l’obra «Práctica ortográfica para los idiomas castellano y valenciano«. A finals del segle XIX, Constanti Llombart i Josep Nebot tambe es preocuparen per a que la llengua valenciana tinguera una ortografia unificada. Desgraciadament, cap dels tres tingue l’exit desijat.
A instancies de la Diputacio de Barcelona i el seu president Prat de la Riba, s´encarrega a l´ingenier quimic Pompeu Fabra, unes normes ortografiques per al catala, que era considerat per totes les universitats del mon com un dialecte de l´Occità. Clar, Pompeu Fabra hague d´inventar unes normes noves, perque estes no havien baixat en Moises del Mont Sinai, i elevar a la categoria de llengua al catala. En consecuencia, la novetat ortografica fabriana es trobà en la reaccio frontal dels membres de l´Academia de la Llengua Catalana, que no volien les normes de Pompeu Fabra. La Diputacio de Barcelona ho arreglà rapidament tancant l´aixeta als no partidaris de les tesis fabrianes. Les normes de Fabra es presenten en 1913.
Paralelament, «Lo Rat Penat» encarrega al Pare Fullana l’elaboracio d’unes normes ortografiques per al valencià. El Pare Fullana presentà en 1914 la seua proposta d’ortografia valenciana. Estes normes, respecten les particularitats genuines de la llengua valenciana, accepten les tradicionals grafies «y» o «ch» i consideren innecesaries les grafies «tj», «tz», «tx», «tg» o l´inexistent «l·l.
Com a conclusio d’estos treballs, valencians i catalans tenien normes ortografiques diferents. Inclus el Pare Fullana ensenya Filologia Valenciana des de la seua catedra de l’Universitat de Valencia, fins a que el General Primo de Rivera anulara estes ensenyances, per considerar-les una amenaça contra l’unitat d’Espanya.
Els catalans, no contents d´haver consensuat els criteris ortografics de la llengua catalana, manprenen l´imperialisme cultural empenyant-se en unificar valencià i catala, promoguent l´us de la normativa catalana pels escritors valencians. Conscients de la dificultat de l´empresa, actuen de dos maneres. Per una banda li donen un nom atractiu a les normes fabrianes i es presenten aci en 1932 en un nom mes proxim “Bases de Castello”, el primer «Cavall de Troya» ortografic. Per un atra, conviden als escritors valencians a premis lliteraris, en dotacio economica. En diners, torrons,…i traicions.
En 1933, Josep Maria Bayarri, es dels primers en donar el crit d´alarma escrivint “El Perill Catala”, dient: “El perill, que diem catalá, per a nostra Valencia consistix , ya ho havem insinuat, en creure i propagar que Valencia, l’antic reine, la nostra Patria es catalana, que Valencia, per sí, no té personalitat nacional”
En els anys 50, en la cobertura franquista, Carles Salvador dona nou impuls a les normes catalanes en terres valencianes. S´oblida l´ortografia del Pare Fullana, i a partir dels anys 60, en diners de la Banca Catalana presidida per Jordi Pujol, es beca, premia i ajuda economicament a jovens escritors valencians per a que consoliden la faena de Carles Salvador. En esta categoria de becats per l’or catala trobem a Joan Fuster, Sanchis Guarnes, Raimon, Eliseu Climent, Enric Valor, etc…El pancatalanisme pren posicions en l´Universitat de Valencia.
Persones que en un primer moment utilisaren les Normes de 32 des de l´editorial Torre, com Miquel Adlert o Xavier Casp, al vore que darrere de l´unitat de les llengües catalana i valenciana venia l´imperialisme catala, donen la veu de l´alarma. En 1979, Miquel Adlert presenta el seu llibre “En defensa de la Llengua Valenciana”, i es torna a la normativa de Fullana, en les millores i actualisacions propostes per Chimo Lanuza, Toni Fontelles i Laura Garcia Grau.
Estes normes, conegudes com «Normes d’El Puig» foren oficials quan Ampar Cabanes fon Consellera d’Educacio en temps del Consell pre-autonomic . En estes normes es redactà l´Estatut d´Autonomia Valencià. Desgraciadament, en 1983, Ciprià Ciscar, acaba en la faena d´Ampar Cabanes i firma la «Llei d´Us i Ensenyament de “Valencià”, tornant les normes fabrianes a les escoles.
En l´actualitat, la produccio en valencià en Normes d´El Puig està en ebullicio, gracies a internet, els blogs, la prensa on line, Facebook i Twitter. Per desgracia la produccio editorial en valencià, en les Normes d´El Puig es casi heroica. Editorials privades com Mosseguello, o Gom Llibres editen 15-20 llibres a l´any en valencià no catalanisat, mentres que el PP i la Conselleria d´Educacio continuen en la seua equivocacio d’escriure el valencià en unes normes estrangeres, les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), baix el pretext de les Bases de Castello i la AVLl, herencia del pacte entre Eduardo Zaplana i Pujol, per desig i a conveniencia del Govern Central.
Casi 100 anys despres dels primers intents «unitaristes» de Pompeu Fabra, el model catalaniste de llengua escrita que propon la AVLl, i la seua subordinacio a les tesis de l’Institut d’Estudis Catalans, llunt de conseguir els seus objectius de substitucio llingüistica del valencià pel catala, està fomentant una objetivament constatable castellanisacio de la societat valenciana.
El motiu es de sentit comu, i conegut per tots, manco pels talibans catalanistes, clar. Els jovens estudiants valencians al no trobar un model proxim, i al vore que tot lo que se’ls oferix es un catala extrany, no es preocupen per cultivar la llengua valenciana, el simbol d’identitat mes important de la Patria valenciana.
¿Qui guanya per culpa d’estos talibans panques? Per una banda les editorials catalanes, que amplien el seu mercat editorial, en els diners dels, nostres imposts i el vist i plau dels partits centralistes. Per un atra, guanya el castellà. Es tan complicat i dificil escriure en una llengua estrangera, en tants accents, dieresis, guionets, diftons, i demes punyetes…que quan ixen de l´escola, els jovens valencians abandonen eixe model, i adopten l´idioma espanyol.
Tot aixo es pot solucionar. Simplement s´han d´homologar els tituls de valencià en Normes d´El Puig, la llengua valenciana guanyaria, i la faena catalanista que començà Fabra, i rematà Ciscar, quedaria un mal somi: Una epoca negra per a llengua valenciana, en contraposicio del segle d´Or. Material d´estudi dels llibres d´historia, com lo que no s´ha de tornar a fer, per ser la decadencia cultural mes vergonyosa del poble valencià, pero sense mes transcendencia.
Los comentarios están cerrados.