Independentment de lo que diga la Constitució de l’estat referent a l’integritat territorial, des de l’any 1966, l’Organisació de les Nacions Unides reconeix als pobles el dret a l’autodeterminació en el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. El primer artícul afig del dit pacte afig que els pobles tenen llibertat per a triar el seu estatus polític i conseguir el seu desenroll econòmic, social i cultural. Eixe dret, evidentment, s’ha d’eixercir per mig de les vies llegals i democràtiques a l’abast de la societat que vullga iniciar este procés.
Per este motiu, l’artificiosa transformació d’unes eleccions autonòmiques en plebiscitàries estranya a una bona part de la ciutadania. També és provable que la perplexitat s’incremente a l’observar cóm els partits de teòric àmbit estatal han donat carta de naturalea al caràcter plebiscitari de les eleccions de hui. Alarma, encara més, el desconeiximent absolut, per part d’alguns poders fàctics, dels més mínims conceptes de psicologia inversa –per no parlar del de ciutadania estatal i europea-. L’amenaça permanent als suposts efectes catastròfics de l’independència dubte molt que haja conseguit un efecte contrari a l’enroc de les posicions secessionistes.
Lo pijor de tot, encara que no és específic d’estos comicis, és l’absència d’un debat sério sobre les possibles propostes per a millorar les condicions de vida dels ciutadans d’un territori. Evidentment, la corrupció i les mides per a facilitar la transparència en la gestió absolutament descartades del debat. Curiós, quan són l’extinta CIU, PP i PSOE els partits que més casos acumulen i més diners públics, aportats pels nostres imposts, han malversat i balafiat. Obliden, possiblement en tota l’intenció, els esforços que la ciutadania, la catalana inclosa, ha hagut de fer per a poder reparar els destarifos d’uns i d’atres. Després es queixaran de les desafeccions i de l’abstenció.
A les escases, o nules, propostes per a igualar els drets i deures entre la societat civil i la classe política i per a oferir una gestió de l’estat del benestar, sostenible i de calitat, s’afig l’incapacitat d’establir un model autonòmic just, equitatiu i solidari. Este model hauria de ser impermeable a la necessitat de pactes per a la governabilitat i a les excentricitats dels barons regionals dels partits estatal, que ausades que n’havem patides.
En est escenari, egoistament, com a valencià, el meu desig de victòria de les posicions independentistes és provocadorament ferm. Les possibilitats de favorir la nostra finançació i de dotació d’infraestructures s’incrementarien exponencialment. El trist motiu de reflexió és que la teòrica millora de condicions dels valencians depenga de l’emancipació d’un poble, el qual, en paraules de Miquel Adlert, ame i estime pero no lo suficient per a formar part d’ell. L’incapacitat dels partits estatals sí, pero també la carència absoluta d’un verdader poder valencià que sàpia reclamar única i exclussivament lo que nos pertoca, són i hauran de ser motius de profunda reflexió. Parafrasejant al cantautor, ¿Qué nos passa valencians?
Por Paco Tarazona. Doctor en Medicina