Falles folles fetes foc

I arriba la nostra ineludible cita ludicofestiva per excel·lència, per al bon deleite de l’ànima i del cos. Les falles, topicassos fora, són una explosió de goig, treball, orgull i festa. Un terratrèmol per als cinc sentits i les mil i una nits. Com tot el que fem els valencians… barroc, malgastador, desbordant, efímer, grandiloqüent… inigualable.

“Valencia, la més alegre de totes les ciutats espanyoles”. Este és el lema que bé podria fer seu l’Ajuntament del cap i casal. Com a lema publicitari no està gens malament: l’optimisme i l’alegria són RH’s contagiosos i molt agradables. L’origen de l’expressió se situa l’any 1882, i va ser escrita per un viatger yankee de nom George P. Lathrop. Un d’aquells nord-americans que, cap allà les darreries del segle XIX, es van sentir atrets pels misteris d’una Espanya que començava a obrir-se al món. Un que com Archer M. Huntington (fundador de l’Hispanic Society of New York i origen de la sèrie “pictórico-geogràfica” de Sorolla sobre Las Españas que vam poder vore fa anys en l’extinta Fundació Bancaixa) va ajudar a difondre als Estats Units un coneixement més preclar de la pluralitat de paisatges i accents de la pell de bou.

Per tant, alcem el leitmotiv d’ostentar el títol de la més alegre i boja city on les hi haja, arribant al summun si ens enrolem en la seua festa gran, en la setmana fallera. I si atres vegades hem optat per recomanar transgressió acadèmica o folklorisme patri –les dos opcions ben paregudes i considerades-, esta volta optem per plantejar-los l’autèntica quinta essència de la festa: apunte’s a la falla del seu barri i atrevixca’s a disfrutar…

Entrant ja en matèria, recorreguts més o menys alternatius de la nostra festa s’han fet molts, des de falles experimentals a monuments contracorrent, des dels efluvis que l’IVAJ plantava en la Plaça del Patriarca, fins als intents més o menys intel·lectuals i trencadors d’Arrancapins o Blanquerías, sense oblidar-nos de la moguda fallera originària de molts d’estos casos, exemple de transgressió i innovació, la Falla King Kong… Una transgressió reconvertida ara en doctes associacions d’estudis fallers, recuperadors de la quinta essència de la festa o inclús festius reporters televisius…

Doctors té el turisme capitalí per a indicar-los on prendre’s eixos bunyols de carabassa d’impressió, que xocolateria és la més apta per a repartir patents de cors de valencianitat, o que garitos noctàmbuls i sense llei són els més actius a certes hores ja matutines… Com també n’hi ha prou fallerisme-mayor en els nostres carrers on els recomanaran qual és el millor punt per a vore l’Ofrena de Flors a la Mare de Deu, on prendre’s l’aperitiu més cool després d’una bona mascletà ben regada de pols i pólvora, o quin Casal han de freqüentar per a vore i deixar-se vore, ben vist…

El que signa estes línies els aconsella un punt de vista nou, rebel dins de l’orde establit, com és u… Passe un poc, encara que siga un poc, de la Champions League de la nostra festa -o siga, l’arxiconeguda Secció Especial-, i siga valent i endinse’s en els equips, a priori, més humils, més senzills, més silenciosos… que sempre són els més curtits, els més autèntics, els vertaders gegants, que des de l’esforç i el sacrifici de les seues comissions planten falla i festa any rere any, encara que per als miops passen desapercebuts… busquen en El Turista Fallero i deixen-se portar per l’alegria…

I com som de l’Eixample, eixe barri del voler i no poder, per tant que millor que admirar el ressorgir del fènix de la Falla Pizarro, la més jove, cortesana, animosa i audaç comissió del centre de la nostra Valéncia. I si s’atrevixen, ja em contaran, ja…

Els valencians som un poble de rècord, per la nostra idiosincràsia complexa, per la nostra conflictiva personalitat, per la nostra identitat discutida, pel nostre exacerbent individualisme, per la nostra paranoia vital… I per això tenim unes festes de rècord… en diners gastats, en celebracions realitzades, en honors religiosos, en orgies paganes, en art al carrer, en indumentària excelsa, en banquets comunitaris, en estrepitosa pólvora, en foc purificador, en música irresistible… Som lo més i ho sabem.

“Fallas locas hechas fuego” és la traducció del sacrosant llibre de l’enyorat Amadeu Fabregat, i una bona premissa per a acostar-se al laberint de vanitat i interessos creats que a hores d’ara conforma la nostra festa més universal. La més gran i irrepetible… La mare de totes les festes… Turista, viatger, visitant, veí, aborigen… faça’s faller, no es penedirà. I repetirà, com tot lo bo…

Lluís Bertomeu
@lluisbertomeu

Ir arriba