Les primaveres àraps naixqueren en la voluntat de millorar les condicions socials. Tunis, Egipte, Líbia, Síria, vixqueren l’avalot, fonamentalment estudiantil, que reclamava reformes i democràcia participativa. Pronte, el clima sociopolític es tensionà. En octubre de 2011, moria el dictador Gadafi; uns mesos abans Zine El Abidine Ben Ali havia segut derrocat. L’any següent, Mubarak perdia les eleccions egípcies davant de Mohamed Mursi, encapçalant als germans musulmans. Poc després, es revocava la constitució i els militars recuperaven el poder. En Síria la revolta es transformà en una guerra civil. Políticament, l’Internacional Socialista expulsà a partits implicats i acollits en el seu sí.
Des de l’inici del conflicte, el món civilisat ha mirat cap ad atra banda. Rússia, cómoda en el seu paper d’aliat suministrador de material bèlic; EEUU, incapaç de trobar una oposició síria americanòfila en pes social per a reformar la tirania establida per Bashar al-Asad –cap, per herència familiar, del partit ¿únic? Baaz (Renovació)-; la vacilant Unió Europea (UE), que no Europa, tradicionalment acatísica davant els assunts exteriors, com demostrà en la Guerra dels Balcans; tots ells han favorit, per un o atre motiu, l’actual escenari.
A lo llarc d’estos quatre anys, l’ONU ha optat per l’absència de resolucions, impossibilitant l’enviament de caixcos blaus en mandat efectiu sobre el terreny. Aixina ha anat creixent el radicalisme, fagocitant qualsevol alternativa opositora síria de trellat. D’esta manera, l’integrisme controla un territori, en expansió, com si fora un estat sense reconeiximent internacional, pero estat de facto. Bona part dels siris han optat per l’èxodo. L’eixamplament territorial de l’interpretació fanàtica de la sharia, ha convertit l’inicial rec per goteig de refugiats en inundació. Mantejats els primers camps de refugiats, una ingent massa de desfallits tracta d’arribar diàriament a l’UE. Protagonistes involuntaris d’una odissea que ha segut tràgica massa a sovint.
La resposta de la societat europea ha segut més ràpida i més coherent en els postulats de la Declaració Universal dels Drets Humans, que la de molts governs. Nacions que barallen les quotes i transaccionen el cupos de les oportunitats de comerç. Armes i llogística bèlica seran venudes, en renovellada llegitimació, a bon preu al dictador, al qual, no ho oblidem, es tractà de derrocar fins a despusahir. S’evita molestar a Rússia, encara calenteta pel recolzament de l’UE a Ucrània, i es favorix la possible entrada en el sucós negoci de la reconstrucció. Un conflicte llarc obri les portes a la reinterpretació econòmica de la ruta de la seda. Palmira ha segut destruïda i una reconstrucció, com la del Stari Most (el pont vell) de Mostar, seria l’ l’estampa perfecta de la conciliació entre les víctimes i els governs occidentals. Al poc de temps, la societat europea llegirà en The Economist o en Financial Times que el PIB de l’UE puja unes dècimes i les congratulacions oblidaran les vides tristament segades.
Paco Tarazona. Doctor en Medicina.