Benvolgut Paco:
Gràcies per la teua intensa i llarga resposta a la meua carta oberta del passat 10 de gener. El debat cultural, trobe, és essencial; l’exposició de parers, imprescindible; i el respecte mutu –amb alguna pulla suau i discreta…– la base d’una societat oberta, com volia Karl Popper. Podem discrepar, però això no lleva ni l’amistat ni la coneixença mútua dels nostres treballs literaris. De fet, en allò que estem compromesos tots dos gràcies a l’acollida de Valencia News, i del seu director, Juan Carlos Castaños, deuria haver estat la normalitat entre els valencians membres de la classe intel·lectual: trobar-nos, ni que siga en el ciberespai, i tractar de buscar una entesa, d’entendre’ns com a valencians usuaris d’una llengua en risc d’extinció, i gaudir de la voluntat de saber els uns dels altres. Malauradament, en som l’excepció… Perquè la realitat és que considerar-se cool sense conéixer les obres poètiques, narratives o assagístiques d’escriptors i valencianistes, com ara tu mateix, Felip Bens, Josep Cubells, Andreu Tintorer, Josep Vicent Miralles, Antoni Atienza, Miquel Castellano o Voro López, per esmentar-ne només un reduït grapat, de notables lletraferits usuaris de les Normes del Puig, és tindre molt poca estima a la cultura o, pitjor encara, donar per descomptat que les vostres propostes literàries mancaran de qualitat per estar escrites dins d’un projecte ortogràfic diferent. D’altra banda, sentir-se el més valencià del món sense haver llegit Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, per només citar-ne els dos essencials i totèmics, dels escriptors traduïts a diverses llengües europees, no és tampoc cap mostra de rellevant cultura ni de respecte per obres d’un relleu fora de dubte. T’escric açò perquè quede clar per al lector –tu prou que ho saps– que en este intercanvi de “cartes” l’única voluntat és buscar la unió dels valencians i el compromís per la nostra terra. Com diu l’amic, lingüista, escriptor i tantes altres coses Lluís Fornés, “tots són nostres!”.
La llengua no té res a vore amb la política. És el gran error. No només s’ha dividit cada volta més la societat en esquerres i dretes, sinó que se les ha fetes coincidir amb una llengua (català/valencià, l’una, i valencià en normes del Puig/castellà, l’altra; i no estic realitzant cap al·lucinant descoberta). Eixir d’este atzucac és urgent. Si el valencià està polititzat, i qui el defensa o està marginat o és “l’enemic”, la nostra societat, com a entitat col·lectiva diferenciada, està morta. Si algú veu en estos articles creuats cap tendència a què l’altre canvie de parer –almenys per la meua part– també es quedarà en les mangarrufes de sempre. El problema, però, és el conflicte, i la primera necessitat seria la coneixença recíproca, i separar la llengua dels projectes polítics.
Aniré a aquells aspectes de la teua resposta on em trobe en la necessitat de matisar o d’aclarir.
Escrius que és despectiu el terme pidgin per al valencià. I tant! Però és que jo no escriguí això, sinó “[s]eria convertir-lo en un pidgin del valencià pròpiament dit i del castellà d’ara”. Jo no dic que el valencià siga una llengua “criolla”, sinó que el valencià de l’Horta, tal com ara es parla sí que ho és; en alguns casos, per desgràcia, molt paregut a l’amestáu asturià o al castrapo gallec. I estes parles no poden esdevindre llengües de cultura de cap de les maneres, perquè no responen a l’herència dels clàssics, el nivell de castellanització resulta terrorífic, i serien com una excrescència de la llengua dominant, l’espanyola. I no sé si alegrar-me o preocupar-me pel fet que no veges cap abrasió per part de l’idioma majoritari en el valencià actual… No només el procés de castellanització i degradació de la nostra llengua ha sigut voraç, sinó que, per a acabar-ho d’arreglar, qualsevol introducció lèxica “sospitosa” és rebutjada per catalana, i llavors els castellanismes entren a manta. Des de l’àmbit usuari de les Normes del Puig, es preferix una paraula de Toledo que de Figueres, i això trenca la unitat i la coherència i la cohesió de la llengua, del Segle d’Or de la qual tant presumixes.
La raó per la qual feres servir anglicismes en la teua crònica és un misteri…, i no. Estem acostumats des de xicotets, és de veres, a vore els partits de Wimbledon i Roland Garros en castellà, i per això se’ns han quedat térmens que no sabríem ben bé, en un principi, com dir en la nostra llengua, però ja estan! No em referiré a l’AVL, puix com que no és herètica, és prescindible, però la llengua comuna utilitza “iguals” per a deuce, “punt directe” per a ace, etc. No calia inventar res i no crec que ningú m’acuse de suggerir-te barcelonismes per a la teua pròxima crònica… Però, mira, esta tendència de pensar que som els primers a fer alguna cosa la té la societat humana, però en el terreny de la política i de la llengua (de les llengües) ho veig massa a sovint en la nostra. De seguida perdem la tradició o la referència, o no tenim la humilitat de reconéixer que hi ha poques coses sense inventar quan l’experiència marca el camí.
Em sorprén, per acabar amb estes qüestions de llengua, que em poses l’exemple dels gal·licismes, com ara “jardí”, per exemple? No sé quin problema hi ha amb termes introduïts des de fa segles en valencià. Per què no gasteu “petit” com a adjectiu en registres alts? Com saps molt bé, ja te’l trobes en el Tirant lo Blanc i és un terme admés per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana… Veus? De nou el mateix entrebanc/obstacle/obstàcul. Este és el problema del vostre model de llengua. Pareix que tot allò que no es diu a la ciutat de València a les acaballes del segle XX o inici del XXI ja és català, brutal català, imperialista català. “Petit” és una de les paraules proscrites ara fins i tot a l’Ajuntament de València de Compromís! I la teníem en el Tirant, ai las! La mateixa batalla teniu, a l’inrevés, amb l’“amb”, valga la redundància!: un invent de Fabra! Bé, i què? De quantes maneres es pronuncia esta preposició en l’àmbit del diasistema occità? Am, ame, ambe, ama, en, embé, emé, om, ommé, on…, entre moltes altres. Només en algunes regions de Catalunya, es deia “ab” (com aconsellava la gramàtica valenciana autòctona, vés per on…). En la resta de zones, “am”. Podria haver usat la forma clàssica “ab”? Podria, però, d’una banda, la forma unificada hauria correspost només a un territori estretíssim del domini, i, de l’altra, a València no diu ningú “ab”, sinó “en”. Per quina raó vos entestàreu a revitalitzar este arcaisme en el valencià?
Com que no vull fer massa llarga esta resposta, conclouré amb una minsíssima aproximació al tema literari. És evident que la llengua del poble pot arribar al registre alt, i obres de tots els gèneres en diversos idiomes i dialectes o subdialectes vindrien a recolzar esta sentència (de l’estremeny al sicilià, passant pel madrileny). Però la llengua alta té un registre distint, sia al jutjtat, a l’església o a l’exèrcit. I això no es pot negar. Tu no escrius el mateix valencià que parles amb mi. És evident que les obres literàries en les Normes del Puig dels escriptors que he citat i d’altres, tampoc, però tenint com tenim un Segle d’Or, una Renaixença i un premi nobel, caldria buscar un model de llengua que poguera allunyar-se del castellà el màxim possible, respectar la sintaxi que a hores d’ara s’usa en la nostra llengua, i primar aquelles solucions lingüístiques que servisquen per a una major dignificació del valencià.
Fas una enormitat de preguntes en el teu article, moltes de les quals donen per a un text per elles mateixes. Aniré contestant-les a la marxeta, sobretot aquelles que es troben en el rerefons de l’inici d’este intercanvi: la literatura.
Un fort abraç.
Josep Carles Laínez
Atres articuls publicats :
Paco Tarazona, resposta forànea oberta a Josep Carles Laínez