Josep Carles Laínez: "Sant Pere Pascual Visita a Mickey Mouse"

Josep Carles Laínez LA LLEGENDA MALMESA

Josep Carles Laínez LA LLEGENDA MALMESA

Benvolgut Paco:

Em meravelles amb la teua capacitat d’escriptura! Possiblement et veus en la necessitat de proveir arguments, donar exemples i fer-te llarg perquè saps que no tens raó! Això hauràs d’explicar-m’ho, puix emboliques massa la cosa… Jo reduiré la intensitat –o llargària– de les aportacions pròpies, o ens cansarem –i cansarem els lectors– massa prompte.

Fora bromes, ja que ací tractem de buscar camins d’entesa i no de cavar trinxeres, i com que sembla presència d’orgull inusitada l’atreviment de donar-me mostres d’allò que no existix (documents en romanç valencià prejaumí!), introduïm-nos en este tema, si et pareix bé, perquè és a on rau una de les esquizofrènies més grans del nostre poble camí de la inexistència.

Paco: celebraria amb focs d’artifici, processons, naumàquies, àpats públics i batalles de flors que apareguera una carta de l’any 1060 escrita en romanç valencià, i a més a més al sud del país. Seria un monument de la llatinitat a la península, i es trobaria molt a prop de les mostres en asturià (la Nodicia de kesos és de vora 980) i dels primers textos en català, que són del segle XI (si no X; i no, no són les Homilies d’Organyà). Però malauradament, no és així. Eixa carta, Paco, i sent punxar-te el globus, no existix; o, més ben dit, existix, però està escrita… en llengua llatina. És una llàstima, sí, i ho dic de veres. Pots anar-te’n, si et queda ànim, a les harges, més antigues encara; però jugar amb textos escrits en alifat o en àlef-bet és d’un risc suprem, sobretot perquè no se sap amb quines vocals es pronunciaven les paraules escrites, i tampoc hi ha hagut continuïtat idiomàtica. La teua primera prova et deixa tocat…

Defendre que al regne de València prejaumí es parlava el mateix valencià que al segle XV és afirmar implícitament que a Lisboa es parlava gallec, a Zamora asturià, a Sòria castellà i a Saragossa aragonés. No em diràs que no resulta curiós que els límits lingüístics coincidisquen quasi al 100 % amb la davallada de les entitats polítiques en la lluita d’alliberament de la península i el posterior procés de descolonització d’estes terres europees! No serà més lògic que les llengües s’estengueren d’acord amb la recuperació dels territoris? Perquè si no és d’esta manera, el cas valencià seria únic a la península per tres motius que s’han de comprendre junts: 1) per mantindre una llengua tot el temps de domini islàmic; 2) paradoxalment, per no haver sabut mantindre-la amb independència (Sant Vicent Ferrer ja no hauria escrit en ella; per no parlar dels autors del segle XV…); 3) i, patèticament, perquè el fet de mantindre eixa llengua –i les conseqüències que se’n derivarien d’eixa joia lingüística– no les ha aprofitades València per a res, feliç en la seua condició de platja madrilenya (i, els més feliços provincians aquells que, justament, defenen esta hipòtesi).

Esmentes Sant Pere Pasqual, Paco, i et jure que em sap molt malament punxar-te també el globus d’esta il·lusió. Sant Pere Pasqual no va existir mai; és una creació posterior, un invent, una mistificació interessada. Ho va demostrar el malaguanyat historiador Jaume Riera i Sans en un extraordinari article de 1986 que es pot trobar en Internet, i que em vaig gravar pocs anys més tard, quan estudiava Filologia. Una llàstima, clar que sí! I torne a dir-t’ho sense cap ironia! M’enxisaria tindre un escriptor que escrivia en valencià abans de l’alliberament de València, però s’ho inventaren al segle XVII… I amb esta segona prova, si abans estaves tocat, ara ja t’afone.

Això no vol dir, evidentment, que a la península ibèrica deixara de parlar-se llatí, primer, i, més tard, tota una sèrie de romanços, igual com al nord d’Àfrica no s’ha deixat de parlar amazic, que encara és ben viu, i fins al segle XII hi hagué poblacions cristianes de llengua romanç a Tunísia (de manera ininterrompuda, vull dir, des del temps que les terres del nord d’Àfrica formaven part de l’Imperi Romà). Una llengua gairebé àgrafa i sense una cultura sublim darrere sobreviu (i no només fins al segle XIII, sinó huit-cents anys després!), i el llatí, amb una tradició literària d’un mil·lenni, no? És ben curiós. Tan curiós que no m’ho crec. Tanmateix, la realitat és que la llengua que ara es parla a València és la mateixa que es parla a Tolosa, Marsella o Bordeus, i els parlants d’aquelles no davallaren mai enlloc…

Reconec, amb tot, que és un camp de recerca molt suggeridor, però que no s’ha aprofitat per la intel·lectualitat valenciana, ni s’ha investigat d’una manera seriosa, continuada i rigorosa pels que plantegeu una continuïtat. Al cap i a la fi, en este assumpte, tot són conjectures, suposicions, analogies… De textos, no n’hi ha, per la qual cosa cal deduir que l’evolució del dialecte mossàrab de València seria la mateixa que la del dialecte de qualsevol altra localitat de la península: la desaparició

Tanmateix, la prova més radical de que ni tan sols vosaltres vos creieu esta hipòtesi de continuïtat lingüística és, com et deia, el poc profit que n’heu tret. Si tan segurs esteu de la presència del valencià –del mateix valencià– abans i després de l’alliberament de València, hauria esperat una major virulència defensiva, un atreviment més radical, que haguéreu fet bandera extrema d’esta característica miraculosa, però no. L’obra de Jaume I marca l’inici de la literatura valenciana en qualsevol llibre dels vostres. Eixa és la prova més contundent del simulacre.

Un fort abraç, Paco.

Josep Carles Laínez

 

Ir arriba