La identitat sí importa

Un amic i mestre, el qual ha segut oràcul i guía de la meua trajectòria pública i política, l’altre dia em demanava desenrotllar en un parell de fulls un possible discurs del valencianisme polític des de la complexitat de la nostra definició com a Poble… fins i tot perplexitat com digué el recordat sociòleg Josep Vicent Marqués.

I un que viu i porta en açò més de dos dècades, havia arribat a pensar que molta de la vivència i la polèmica que per sort o desgràcia sempre acompanya a les qüestions identitàries valencianes se centralitzava a soles al cap i casal, i fins i tot que haviem entrat en un necessari aggiornamento de la coneguda com batalla de València, disfrutant d’una pax valentina desitjable i positiva…

Un altre mestre i amic, Lluís Fornés, s’havia enrocat entre sifons en allò que jo pensava superat, que la polèmica identitària al voltant de la llengua i els símbols dels valencians encara hi era present. Tota la vida apostant pel valencianisme de conciliació, fins i tot batejant-lo, i convençut de totes totes que el pacte lingüístic havia estat positiu i suponía el tancament d’una brega històrica que a soles había dificultat la promoció de l’ús social del valencià, per a eixir de la Ciutat de València, teòricament vertader epicentre de totes estes cuites, i experimentar directament que tot este paisatge idílic, justament a les comarques, ni de bon troç és aixina.

En estos últims dies he tingut la oportunitat de visitar i participar en diferents tertúlies al voltant de les tan manides senyes d’identitat de la Comunitat Valenciana. A més geogràficament prou representatives, ja que vaig estar a la ciutat de La Vall d’Uixò a la comarca de La Plana Baixa, a Rocafort a l’Horta Nord i a Teulada-Moraira a La Marina Alta. Les tres províncies germanes representades… I allò que m’he trobat és una pervivència de certs conflictes simbològics i lingüístics que ens retrotrauen quasi als anys huitanta. Eixa vivència polèmica de la defensa de la senyera valenciana o de la denominació de la llengua valenciana front a certes actituds iconoclastes que s’epenyen -de manera molt miope i irresponsable- a anar contra l’Estatut d’Autonomía i la simbología oficial que tots els valencianes ens hem dotat.

Uns símbols oficials que hauríen de ser motiu d’unió i orgull de tot el nostre Poble, però que els de sempre els critiquen i ridiculitzen. La nostra denominació com a territori que eixercix el seu autogovern, la nostra senyera pròpia i diferenciada, el nom de la nostra llengua valenciana… Tota l’esfera simbològica que ens definix com Poble Valencià, que està recollida pel nostre Estatut d’Autonomía, el qual va ser aprovat per unanimitat de les Corts Valencianes fruit d’un pacte entre totes les forces parlamentàries valencianes allà pel 1981. Fins i tot desenrotllades per la Llei de Símbols aprovada en 1984 també per unanimitat de les nostres Corts, de la qual enguany 2014 commemorem el seu trenta aniversari.

L’aposta per la identitat valenciana ha de començar per acceptar, defendre i promoure el nostre Estatut, el qual és la pedra angular del nostre autogovern. No es podem permetre el luxe d’estar permanentment incidint en la divisió i treballant pel conflicte entre valencians. No podem acceptar el ninguneig de les nostres senyes definitòries com a valencians. La nostra terra és diu Comunitat Valenciana, la nostra bandera és la Senyera i la nostra llengua pròpia és la valenciana. Encara i tot al segle XXI pareix que algú no vol enterar-se… Si és molt senzill, som valencians i parlem valencià.

Lluís Bertomeu
@lluisbertomeu