La cosa no és nova. Beatriz Talegón ja va retraure als seus, llavors companys socialistes, voler promoure la revolució des d’un hotel de cinc estreles al febrer de 2012. Ho va fer des de la indignació més absoluta i va aconseguir la fama.
Després vindria el vídeo casolà de Moncho Borrajo desbarrant dels polítics que, al fer-se viral, va inaugurar un nou genere: el dels cabrejats filmant-se opinant sobre qualsevol cosa, tots amb els nassos espampolats i amb la mateixa cara que posaven els teus pares quan entregaves eixes notes en les què abundaven els suspensos; eixa cara que aconseguia acollonar-te com res en esta vida tornarà a fer-ho. Vídeos que són compartits amb profusió per les xarxes socials degut fonamentalment a l’estranya fascinació que ens produïxen els cabrejats que, dit siga de pas, anul·la la nostra capacitat crítica.
Jo mateix he experimentat este fenomen quan en algun moment m’he deixat portar per la indignació i he escrit esta columna dictat per la mala llet traduïda en paraules grosses. En eixes escasses ocasions, he notat un notable augment dels qui decidixen compartir lo que escric i lo que és més significatiu, la meua opinió cabrejada ha sigut compartida en més d’una ocasió per gent que pensa diametralment oposat a lo que he escrit. Ja he mencionat que el cabreig alié anul·la la nostra capacitat crítica.
I a tot açò arriba Vicent, llaurador d’Alboraia i cabrejat major del Regne a presentar Mónica Oltra davant d’una nombrosa representació de polítics, empresaris i periodistes. L’home es troba amb càmeres, micròfon i audiència i decidix aprofitar la seua intervenció en el Forum Europa. Vicent ha sigut notícia. Tant que ha eclipsat a la mateixa Oltra i per a això hi ha que haver dinat dos voltes. La seua intervenció ha lluit amb intensitat en les xarxes perquè no hi ha res més hipnòtic que la imatge d’una persona humil dient-los del mal del què han de morir als poderosos, amb cara de mala llet i el ditet alçat com Sant Vicent.
El vídeo s’ha compartit i es continuarà compartint durant molt de temps acompanyat per comentaris com “este si que té collons” “ja era hora que els digueren quatre veritats” o coses semblants, però jo he vist la intervenció de Vicent més d’una volta, he escoltat atentament les seues paraules i no estic d’acord amb la seua canonització.
Si eliminem l’actitud amb què pronuncia el seu discurs i prescindim de les brofegades, lo que queda és el buit, el no-res esguitat d’alguna que altra barbaritat, com la de retraure als bancs que gasten massa en carreteres i en armes. Discursos com el de Vicent poden escoltar-se almenys un en cada bar de cada poble de cada comarca de la nostra terra. El món està ple de persones que embasten quatre informacions amb set opinions, les barregen en la coctelera i les aboquen investides de veritat absoluta, però més ple està el món de persones disposades a aplaudir l’exhibició del cabreig encara que de forment no hi haja ni un gra.
De propina. El somriure, ai el somriure de Mónica mentres parlava Vicent. Eixe somriure deia moltíssim més que l’exaltat presentador.