Lliçons des d’Andalusia

Per Carles Choví. Em fique a escriure quan no fa res que Susana Díaz ha arreplegat el seu carregament de carabasses en el parlament andalús. 62 per a ser exactes. La segona collita en una setmana i en seran tres si no es produïx un miracle abans del 14 d’este mateix mes. A este pas, Susana podrà fer bunyols, coques i arnadí, però no podrà fer govern. Aixina ha quedat el panorama després de les eleccions andaluses i aixina es poden tirar un parell de mesos fins que hagen de tornar a celebrar eleccions.

¡Vaja amb això de la nova política! Sincerament m’havia fet a la idea que era una altra cosa, però es veu que no. Jo pensava (perquè aixina ens ho repetien una i altra voltra polítics i periodistes) que s’obria un temps nou en què es posava fi al pèrfid bipartidisme i arribava l’era del pluralisme de la mà d’un poble que decidia amb el seu vot posar als seus representants davant de la necessitat de diàleg i consens per a conformar majories, però no pareix que vagen per ahí els tirs.

La tesi esta de que el poble, com a ens col∙lectiu, és capaç d’imaginar­se un escenari d’este tipus i repartir­se les intencions de vot proporcionalment per a què es produïsca, és absurda a més no poder. La gent no vota per mitjà d’un complicat sistema de càlculs estratègics, ho fa motivat per la necessitat de sentir­se representat i amb l’esperança que els seus guanyen o almenys governen (excepte els de IU que s’ho passen tan bé perdent que no es plantegen una altra possibilitat).

A Andalusia s’ha produït eixe nou escenari que se’ns prometia idíl∙lic en el que el bipartidisme ha deixat de ser una amenaça, en el que s’han desterrat definitivament les opressores majories absolutes, en el que el pluralisme frega el seu màxim exponent i en el que el diàleg es fa necessari sí o sí ¿I que passa? Que la novetat s’assembla massa a lo vell o millor dit, a la pitjor versió de lo vell.

Les eleccions autonòmiques haurien de ser prioritàries per a qualsevol partit andalús, el govern de la Junta d’Andalusia hauria de ser prioritari per a qualsevol partit assentat en eixe territori, com ho hauria de ser l’estabilitat i el funcionament correcte de les institucions, però en el seu lloc, no són més que simple carn de canó en una jugada d’escacs destinada a conquistar La Moncloa.

Allà està tot el món amb un ull mirant cap a Madrid i les repercussions que puguen tindre en les pròximes eleccions generals els acords a què s’arribe o no, i ningú vol embrutar­se les mans de farina, sobretot els nous que preferixen mantindre la seua virginitat per si hagueren que perdre­la en un altre moment més propici.

Una de les coses que més gràcia em fa de les moltes favades que s’escolten estos dies, és això de “nosaltres no pactem conselleries, pactem nosequé” com si pretendre aplicar en la pràctica, exercint el govern des de qualsevol parcel∙la lo que amb èmfasi es teoritza en els programes electorals, fóra pecat. A mi m’agradaria vore a més d’un obligat a demostrar que és capaç de governar en este nou escenari de diversitat i consens, en compte d’estar còmodament assentat a l’espera que altres es prenguen “la gotà” i se l’estampen.

Mireu amb atenció a Andalusia. Escarmenteu i si cal, repartiu vosaltres les carabasses com a mida preventiva. Perquè com després del 24M a eixos partits emergents que pareix serán decisius per a conformar govern també ací, lis pegue per torcar­se­la amb paperet de fumar, apanyats anem.

CARLES CHOVÍ

Ir arriba