Poques voltes he explicat per què el títol que li vaig voler donar a l’article de JovesPV-Compromís en aquest diari digital, València News. La veritat és que sempre m’ha agradat el verb “avançar”. Transmet moviment. I, això, pense que és una cosa essencial en una organització com JovesPV. Una organització que naix d’un “NO” per resposta a la voluntat d’un jovent il·lusionat en una organització que unificara a les joventuts de Compromís. Una organització que, lluny de quedar-se de braços creuats, es va plantar de peu i, tot seguit, es va posar a caminar.
Dit això, cal dir que aquest camí no ha sigut gens fàcil. Tal volta, hi haja qui pense que ha sigut un camí curt -fins avui-. Però, us puc assegurar que ha sigut molt intens. En pocs mesos em vaig veure en reunions amb persones que avui estan en un govern de canvi, que estan governant els seus pobles i que estaran en un grup propi valencià en Madrid a partir del dia 20 de desembre. Estava acollonit. Vaig començar a pensar que allò me venia massa gran. Vaig tindre els meus moments d’estar a punt de dir “adéu”. Però, me vaig plantar i vaig començar a dir la meua. I la meua -la vostra- organització va començar a tindre una veu valenta i insubornable allà on ha havut de tindre-la. Sempre hem defensat la postura d’avançar cap a Compromís. Cap a aquell Compromís que ens van prometre i no hem tingut mai. Almenys, de moment. I no, no estic cansat. Tinc la mateixa força que fa poc menys d’any i mig, tinc el suficient coratge per seguir fent camí i tinc més il·lusió de la que he pogut tindre mai posada en aquest compromís pel meu país. A mi, com a Fuster, les bombes m’han fet més fort. Sí, he aprés molt. Prou. I vull aprendre més.
Però, no vull desviar-me del que us volia parlar. Així doncs, en febrer vam haver d’ajornar un congrés constituent de Joves amb Compromís i ens vam veure amb l’obligació moral i la voluntat real de parir una organització que s’obrira i que retornara la il·lusió al “seu” jovent. Llavors, en juliol vam celebrar l’XI Congrés del Bloc Jove i vam convertir-se en JovesPV-Compromís. Vam seguir en moviment, no podíem restar quiets com a organització. Tot i que el colp rebut va ser molt dur per a totes i tots. Havíem d’avançar. Sí o sí. En aquells moments, algú devia de donar la cara i fer un pas endavant. Poques persones pensaren que aquella persona fos jo. I sí, ho vaig fer. Hi ha qui dia que era “massa jove”. Quines coses: un jove per a una organització jove! Doncs, hui en dia hi ha qui encara ho diu. I sí, ho confese: he cumplit anys.
I, acabe. m’he fet major i he vist com s’ha fet major aquest projecte en poc de temps. Ara tenim una diputada jove a Les Corts, una candidata al Congrés i, com diuen al meu poble, “un fum” de regidores i regidors arreu del País Valencià. I, per què no? jo estic orgullòs d’haver liderat la Coordinadora Nacional que, tot i trepitjar un camí complicat, ha posat una pedreta en la paret per tal d’assolir el canvi al país de l’olivera. I, ara, ho tornarem a fer. El dia 20 de desembre ens plantarem a Madrid amb coratge i alegria per tornar la dignitat als nostres pobles i a les nostres comarques. Per això, estic orgullòs d’un equip de campanya format per gent d’arreu del territori amb ganes de guanyar el futur. Gent, per cert, que no mira d’on ve cadascú. En canvi, sí que mira cap a on va aquest projecte. I sí, va -anem- cap avant!
Artículo escrito por Quique Castelló