Quique Castelló

Què fan eixes cabretes fora del ramat!

Estic a un bar d’aquests del muntó que et trobes al centre de la ciutat. Barra de fusta i una vitrina de vidre mig coixa, que balla a l’extrem dret de la barra. Les cadires són de pell i hi ha alguna d’aquestes descosides. En una taula un vell llig el diari de l’esport i es lamenta del resultat del seu equip, que de nou torna a perdre. En una altra una jove com jo demana un tallat amb la llet natural, que té presa. Al meu costat una parella de vells, un home i una dona, prenen un cafenet i parlen de l’actual situació del govern Estatal. El bar es troba poc il·luminat i el cambrer va amb un xandall i un polar, que el fred arriba fins i tot dins de l’establiment. Jo mentre em bec el meu café en llet, escolte la televisió i mire a la resta de clients…

A la televisió parlen d’una vaga estudiantil. El presentador critica amb duresa els i les joves que han eixit amb pancartes i crits contra l’última reforma universitària, que multiplica els preus de les matricules. A continuació, la reportera, bé per torpesa o bé per rebel·lia, entrevista un estudiant que explica punt per punt el per què de la vaga. Entre el soroll de la cafetera i les converses de la resta, escolte com es refereix entre amargues llàgrimes a aquella joventut que ha havut d’abandonar la seua casa per buscar-se la vida. Explica com ha vist desparèixer de classe companys i companyes que tot i tindre bones notes, no han pogut permetre’s acabar la seua carrera. El jove segueix explicant que no es deu a problemes econòmics, sinó a problemes ideològics dels actuals governants. Així doncs, mire a la jove que m’acompanya a la cafeteria i la veig acompanyada d’una maleta. Aleshores, pensa que igual es tracta d’una jove que ha acabat la carrera a dures penes i que ara, segurament, ha de marxar per intentar sobreviure fent de cambrera de la Merkel i la seua colla de gàngsters. Just després, la notícia que apareix a la televisió tracta sobre com de desprotegides queden les persones majors. Com d’incert és el seu futur i com d’incert és el seu present. Ells i elles també es manifesten a les portes dels bancs que els i les han estafat.

Al meu costat, a la taula que hi havia dues persones grans, la conversació puja de tó. Mentres l’home critica amb duresa que la joventut haja apostat per les forces de l’esquerra, la dona explica com de mal s’han fet les coses per tal que passe això. Els dos són històrics votants del PSOE, segons puc escoltar. Jo m’aproxime i els explique que he votat diferent a ells i que ho he fet convençut perquè volia un canvi real. L’home alça el cap i amb una veu poc amigable m’acusa de no saber que hem patit una dictadura, que el PSOE va ser qui va rescatar el país d’aquella tràgica etapa i que ara els joves no tenim ni idea del que fem. Acaba convidant-me a consultar amb els meus pares, però dubtant de la seua explicació perquè segurament tampoc tinguen idea i m’han deixat eixir-me’n del ramat. La dona, alça la mirada cap a mi i me diu que continue sent una cabreta d’eixes que se n’han eixit del ramat. I m’ho demana per favor.

Artículo de colaboración de Quique Castelló

Ir arriba