Qui som? Quina és la nostra identitat? Els valencians i valencianes de 2014 som els habitants d’un estat endeutat del sud d’Europa, sense sobirania política per prendre decisions, amb l’obligació de pagar primer el deute als bancs abans que la planificació de polítiques actives o la promoció d’inversions per combatre la crisi o garantir la protecció social.
Això passa des del mes de setembre de 2011, quan el PSOE i el PP varen reformar l’article 135 de la Constitució Espanyol. Quan es va confirmar el conegut com rescat bancari que ha aportat a la banca i caixes afonades per polítics del pp i del psoe més de 107.000 milions d’euros. Un 10% del deute públic de l’Estat.
Des d’eixe moment, la política de les institucions ve determinada per les instruccions d’austeritat ordenades per la troica, allò que nosaltres anomenem austericidi o retallades. En nom d’eixa austeritat, s’ha produït el retall de la sobirania de parlaments i especialment dels nostres ajuntaments als quals els han llevat la capacitat d’endeutar-se, encara que estiguen sanejats, per a efectuar millores o inversions amb el que això significa per la creació de riquesa o llocs de treball.
I la veritat és que eixes polítiques s’han demostrat de tota ineficàcia (el Decret Vela i tots els documents fets des de 2010). Són ja tres anys de fracassos continuats on no ha baixat ni el paro, no s’ha creat treball net ni s’ha de deixat de provocar patiment o de deteriorar el serveis públics o la xarxa de protecció social.
No pot haver cap eufòria perquè no hi ha cap indicador que diga el contrari. L’estratègia política de l’austeritat que es va consolidar amb la reforma de l’article 135 ha estat un fracàs absolut. La població ocupada ha disminuït. Tenim 531.000 parats. Hem perdut 18.000 empreses.
Les dades al final el que denoten és un gran patiment de la societat, de les persones, de les entitats que treballen a favor de la societat fins i tot el patiment de les AMPES de les escoles, de les escoles de música d’un poble, dels clubs esportius de base, el patiment de la gent gran que veu com els seus fills i néts s’han quedat sense futur, el patiment de les famílies que veuen que els joves se n’han d’anar fora. Que un fill que has ajudat a créixer abandone sa casa per temps indeterminat és com si el furtaren de la seua família, es un fracàs i com si de colp forem una societat pobra.
En definitiva, la gestió de Fabra és un desastre en xifres. La Generalitat deu 42.000 milions d’euros, una xifra record. I no tenim garantia per aguantar les prestacions de l’administració per a protecció social, sanitat i educació. El desastre es deure més que mai prestant menys servicis que mai. És una evidència. Paguem més cars els servicis públics que mai, ens donen pitjors prestacions i el deute puja exponencialment. Es un govern de caos i de desastre que ha d’acabar i deixar pas.
Enric Morera, Síndic de Compromís a les Corts Valencianes
Los comentarios están cerrados.