Per Pere Palés. Des de la transició democràtica -on el consens valencià saltà pels aires, per l’intromissió i l’intervencionisme del govern central, amb l’aquiescència d’alguns destacats valencians deslleials i refractaris a l’autogovern- la línia de flotació institucional, social i política del poble valencià sempre ha estat moneda de canvi per part dels diferents governs al front de la Generalitat.
El partidisme més corporativista, l’aritmètica i els equilibris conjunturals o, senzillament, la vocació de perifèria subsidiària més rància, han sigut algunes de les raons mostrades, i demostrades, pels succesius governs dels Presidents Lerma, Zaplana, Olivas, Camps i Fabra. Els interessos valencians sempre han estat subvertits a un interés major, quasi sempre el propi o el privatiu del de torn. Una estricta obediència, sempre, amb domicili lluny de terres valencianes.
La feblesa valenciana ha tingut diferents expressions al llarg d’este temps, amb resultats molt semblants. En el millor dels casos, uns i altres, altres i uns, han pretés imposar models o receptes, utilitzant-nos com a laboratori ideal i submís de politiques al servici d’interessos aliens. En ocasions, de forma unilateral, en aplicació del rodet reglamentari, i en altres, amb pactes -«pactes dels partits majoritaris»- dissenyats i subscrits a cavall dels carrers Génova i Ferraz. En el pitjor dels casos, no cal dir-ho: ens han obviat, senzillament, sense mirament ni mala consciència. El «poder valencià», li deien alguns.
Hui, 40 anys després, les qüestions més trascendents per al nostre futur col.lectiu, continuen irresolutes. La supervivència del poble valencià passa, inexorablement, per deixar de banda les lluites de predileccions o de colors. Ha arribat el moment d’alçar la mirada, d’exercir la màxima responsabilitat i de posar en valor el mig termini, el futur d’ací a 25 anys, al marge d’alternàncies polítiques. El moment de la honestedat com a antídot de la excepcionalitat i incertesa. Els valencians i les valencianes requerim d’un gran concili estructural, cimentat en el nostre dret i voluntat d’autogovern, que marque un punt d’inflexió real en el nostre camí com a col.lectivitat singular.
En primer lloc, i amb caràcter absolutament crític i transversal, necessitem d’un gran pacte pel finançament, un finançament just, que ens proporcione la gestió i els recursos suficients per a afrontar els nombrosos reptes que tenim, presents i futurs, sobretot els associats a la lluita contra la pobresa, a la igualtat d’oportunitats o a la dependència. En paral.lel, ens cal un gran acord per l’educació pública, on definim el model que volem per a aconseguir una escola valenciana de tots i per a tots, oberta al món, plural i moderna. Estretament vinculat a l’anterior, ens cal un gran compromís pel valencià, per la seua normalització i pel foment del seu ús vehicular, amb un compromís redoblat amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, reforçant el seu paper i ampliant les seues competències i, ojalà, amb un mitjà de comunicació públic que hi contribuisca fent d’altaveu. Tanmateix, és imprescindible redissenyar la sanitat pública, fent-la més eficaç, gestionant-la millor, fonamentant-la en la prevenció i en la xàrcia d’atenció primària, amb més i millors mitjans. D’igual manera, ens cal una nova matriu productiva. Urgix cosir un nou equilibri -dinàmic, armónic i sostenible-, liderat per la xicoteta i mitjana empresa, espentat per la innovació i la mampreneduria, que faça compatibles i sinèrgics la nostra agricultura i la nostra indústria amb el turisme de primer nivell, el nostre comerç tradicional i el medi ambient. Per últim, al meu parer, és estrictament necessari constituir un nou patró territorial i administratiu, que siga capaç de pautar un nou mapa d’infraestructures i comunicacions, que impulse decididament el Corredor Mediterrani, les rodalies, que prioritze la bona gestió, la proximitat de l’administració pública als seus administrats, fidel amb la realitat comarcal que ens és pròpia, amb un paper més rellevant per als ajuntaments. Un model vertaderament vertebrador que ens resitue estratègicament i ens atorgue un revaloritzat pes específic en el nostre context geopolític.
En resum, ens fan falta consensos nacionals en totes estes matèries que, al remat, ens trascendixen, que van molt més enllà del hui i del demà, dels noms, dels cognoms i dels càrrecs. Consensos molt més enllà de polítiques concretes. Un substrat sòlid sobre el que avançar amb confiança, sobre uns fonaments ferms per a una casa comuna teixida de lleialtats, que possibiliten el nostre creixement i asseguren la nostra competitivitat. I he volgut dir pacte, acord, consens, però no ens equivoquem en els matisos. Esta ingent tasca caldrà de tots i de totes, no només de majories parlamentàries momentànies o de coalicions de govern. Garantir-nos el futur en allò essencial no enten, ni pot entendre baix cap circumstància, de «cordons sanitaris», ni d’exclusions, ni de marginacions. Dit d’altra forma: a hores d’ara, haurà de ser també amb el PP. Sense el PP no hi ha consensos. Als polítics, els haurem d’exigir capacitat de negociació per a complir amb els objectius, fins a la extenuació. És el seu treball. Avís a navegants amb vitola d’invencibles…
PERE PALÉS