La màxima de qualsevol bon mandatari és la de governar per a tota la ciutadania, tant per a la que ha concedit la confiança als vencedors com per a la que no. Est aixoma, presumiblement fàcil d’entendre, és sistemàticament incomplit quan es toca poder, independentment de l’ideologia del qui l’ostenta. Qualsevol sectarisme està condenat, a curt o llarc determini, a tensionar, i moltes voltes fracturar, a la ciutadania. A lo llarc de la semana hem tingut eixemples de cóm no s’han de fer les coses, de tota índole. En l’àmbit espiritual, alguns dels nostres polítics, a diferència dels romans, obliden la diferència crucial entre religio i superstitio, obviant l’importància social, i antropològica, de la primera en tota una série de manifestacions, les quals, en la nostre subconscient colectiu jungià, van més enllà de la pròpia creença que les desenrollà. Lo mateix podem dir des de la vertent cultural. Voler negar l’existència d’un conflicte cultural i llingüístic, no finiquita la seua existència, per molta inestimable ajuda que s’haja tingut en els vint anys de govern del PPCV. La negació de qualsevol subvenció a entitats històriques valencianes, contràries a qualsevol catalanofília llingüística, cultural i sociopolítica, està dictada per l’intolerància, els menyspreu i el totalitarisme ¿a on queda el sà principi del respecte i la convivència?
Des de la perspectiva política, tampoc van millor les coses. Els pressuposts valencians, sumament generosos en algunes entitats, partidàries de la pretesa unitat de la llengua, contrasta en el retall de les partides destinades a l’atenció als malalts mentals. Des del punt de vista platònic i maquiavèlic, entés com l’innata búsqueda del bon govern, la partida de 140.000 euros destinada a cobrir els deutes de Carns de Morella SL, empresa que fon presidida per l’actual president de la Generalitat Valenciana, és, com a mínim, no estètica. Sorprén, encara més, la negativa del senyor Puig a explicar en les Corts Valencianes esta decisió. Est obscurantisme, precisament per part d’aquells que presumien d’entrar a netejar les institucions, pareix voler tapar lo que, en un eixercici de madura democràcia, s’hauria d’explicar fil per randa. ¿No era la transparència la nova bandera que flamejaria orgullosa al vent en les institucions valencians si manaven els que nos governen?
Mal camí s’ha mamprés i mal eixemple se li dona a a una ciutadania cansada de favoritismes, prevaricacions i castes, ¿a on s’oblidà l’ètica i l‘estètica? El montant pot ser ridícul, ho és, comparat en atres casos de corrupció, propis i foràneus, pero el fet és brut i si en un cas de tan poca quantia es comporten aixina ¿qué passarà si es reitera este comportament en majors cantitats balafiades? Lo que més angoixa és el silenci, ¿compliç?, dels socis de govern i del tercer partit, ya coaligat electoralment en el segon, que els sustenta. ¿A on queda ara l’organisació de les rutes de la corrupció? ¿Comença la venda de camisetes?
Hi ha una anècdota de Groucho Marx, en la qual, trobant-se ballant en una muller, li preguntà si per un milló de dólars accediria a gitar-se en ell. La teòrica dama, respongué afirmativament. Llavors repetí la pregunta canviant la cantitat per un únic dólar, obtenint de la dama, l’ofesa pregunta de qui pensava que era ella. L’anècdota conclou en l’aclaració del genial Groucho del concepte que d’ella tenia, el qual se l’havia format a l’obtindre la primera resposta. Valga este succeït per a ratificar que la quantia del fet, en este cas, és manco important que el fet en sí. La qüestió és ¿serà una constant en els modos de governar i administrar del nou consell?
Artículo escrito por Paco Tarazona