Segons tenim notícies és des del 1338 quan se celebren oficialment els actes en commemoració del pacte entre el Rei Zayyan i Jaume I pel qual el Regne àrap de Valéncia oficialment se convertia en cristià. A lo llarc de l’historia ha vingut celebrant-se de moltes maneres.
Mentres en el Sigle XV s’incorporen traques i lluminàries acompanyant la desfilada de la Real Senyera, és en el sigle XVI quan se introduïx la Marcha Real de Valéncia que s’interpreta per clarins i timbals el solemne trasllat de la nostra ensenya.
És a partir de la desfeta d’Almansa quan el primer borbó amaga la Real Senyera i la tanca en l’arca de tres claus substituint-la pel penó de les proclamacions a l’estil castellà. Queda prohibida la commemoració del 9 d’octubre i els festejar-ho en trons.
L’ingeni valencià que d’una prohibició trau una costum, amaga els trons (piuletes i tronadors) dins dels mocadors de la dona junt a fruïts i verdures. Així naix la costum de celebrar el Sant Donís creant la costum de regalar-li a la dona volguda la “mocaorà” plena de massapà en forma de fruits i verdures la piuleta i tronador com a mostra del voler i reivindicant la festa prohibida.
Recuperada la Real Senyera (que no el Furs) poc a poc vingué recuperant-se la celebració del 9 d’octubre. És el sigle XIX quan el moviment de la renaixença recupera la festivitat prohibida i resol acompanyar a la Real Senyera als peus del Rei cristià. Encara hauria de modificar-se la celebració degut a les variacions polítiques, traumàtiques o no que hem vingut patint.
Un nou nou d’octubre anem a viure enguany, l’interpretació de la Marcha Real de Valéncia, coneguda popularment con Marcha de la Ciutat, quan el seu nom complet és Marcha de la Ciutat i Regne, en lloc de la Marcha Real espanyola, no mos ha d’estranyar al valencians que sempre hem vist als clarins i timbals advertint del seu pas en provessons cíviques o religioses així com quan les entitats més puristes custodies dels arrels valencians com poden ser Lo Rat Penat, o el Centenar de la Ploma és la sintonia que acompanya a la nostra volguda Real Senyera.
Un nou d’octubre que, com sempre, hem d’oblidar-se de tot allò que no és important. Respectar el pas de la noble ensenya en l’emoció de vore al símbol màxim dels valencians com passa entre el seu poble oblidant-mos de qui la du, per atra part és el representant del poble, i guardar-li el màxim respecte i carinyo al nostre símbol.
Recordant els versos del Canta a la Senyera fer realitat que “Senyera …fins a tu no arriba el fanc, sols arriba el sant anhel” i que el nou nou d’octubre siga el dia de Sant Donís que desigem.
Per Miquel Ramon