«Por mucho que cacareen lo contrario, al final Lo Rat Penat y la Real Academia de Cultura Valenciana acabarán claudicando y se sentarán en la misma mesa que la AVL. Aunque sólo sea para subsistir y estar cerca del poder». Este vaticinio de un veterano observador de la política valenciana de los últimos 50 años escocerá a más de uno. El ‘problema de la lengua’ se ha convertido en una herramienta más (como el agua o los grandes eventos) para captar votos en caso de urgencia por parte de la actual Ejecutiva del Partido Popular en la Comunitat Valenciana.
La última referencia política del valencianismo, aunque fuera con un corte populista, fue Vicente González Lizondo. El hombre de la naranja en el Congreso falleció hace más de 15 años y sobre sus cenizas, Zaplana en primer lugar y Camps a continuación, mitigaron cualquier intento de revivir su legado sin el control político del PP. Unió Valenciana (con tilde o sin ella) acabó fuera del espectro político por simple inanición. El ‘blaverisme’ político acabó disuelto y fagocitado por las gaviotas azules. Sólo Rafael Maluenda (en tono visceral) y Serafín Castellano (más moderado) dan pinceladas valencianistas de vez en cuando desde la bancada popular ante los tonos neutros (José Císcar) y asépticos (Alberto Fabra) del Consell.
La campaña naïf de Nuevas Generaciones para responder a la ‘invasión’ catalanista por Vinaròs, supuso una muestra más de que el valencianismo político del que presume el PP está consensuado desde las tierras de la Cibeles y la Puerta de Alcalá. Y eso sin aludir al bochornoso espectáculo de las reformas de ida y vuelta del Estatuto valenciano. En estos momentos, ha quedado claro y evidente que Montoro dicta el ritmo del valencianismo del PP.
¿Y qué queda en la calle? VLC News ha tomado el pulso a los ‘outsiders’ del ‘blaverisme’. No están todos los que son ni son todos los que están. Son los que se han atrevido a responder a las preguntas de este periódico:
1. És una amenaça real l’independentisme català per als valencians? I si és així, en què nos podem sentir amenaçats?
2. Existix el valencianisme polític? En qui està representat?.
Estas han sido las respuestas de los direrentes colectivos.
JUNTS FRONT A L’AVL
1. Catalanismo.
Efectivament, es una amenaça real i actuant. En un moment determinat el catalanisme es transformà en pancatalanisme i aflorà l´idea de una «gran Catalunya», pero abandonada esta denominació passaren a la de «països catalans» per considerar-la menys agressiva i mes efectiva.
Al soport de la seua prepoténcia, CiU per mig de Pujol feu chantage a Aznar, que necessitava la majoria absoluta i ahí tingué lloc la gran traïció del Partit Popular, que va vendre la llengua valenciana al catalanisme per mig de l’invent de la «Acadèmia Valenciana de la Llengua», ¿de quina llengua?. Des de eixe moment creix la creació de chicotetes agrupacions de jóvens «colaboracionistes» que continuen fent propaganda en la societat valenciana, encara que hui, al trenta anys de lintent a soles han conseguit que ixca de nou la resistència ciutadana i s’òbriga la segona Batalla de Valéncia, esta volta contra els «nostres» representants que faltant al seu jurament de defendre els interessos de la Comunitat Valenciana estan servint als de l´expansió catalana.
Conseqüència llògica de tal agresió es la oberta actitut catalanisant de ACPV i hui mateix l´intent de penetració, ya física, en territori valencià per mig de la cadena humana per la llengua catalana «i la llibertat «.
Es ben evident que els valencians estem amenaçats en la nostra pròpia identitat, ya que podem passar de ser un poble diferenciat dins d’Espaya a un poble de segona, parasitat i dominat pels catalans que s’apropiarien de tot el nostre patrimoni i cultural i no a soles del Segle d´Or valencià. El Tot es en conjunt un fortíssim procés de conquista.
Els catalanistes saben be que si els valencians arribarem a dir que parlem català s’habia acabat Valéncia.
2. Valencianismo político
Hui no existix un valencianisme polític. Existí «Unió Regional Valencianista» que del centre deriva a l’esquerra i desaparegué. També «Unió Valenciana» que es deixà engolir pel P.P. en l’afany de figurar i personalismes. També hi hagueren atres intents, «Renovació Valencianista» i «Coalició Valenciana» pero tampoc pogueren consolidar-se.
Les diverses agrupacions patriòtiques i culturals estudien la necessitat de crear un nou partit polític valencià aplicant les experiències patides i partint de nous criteris, aprofitant el descontent de la societat i a la vista de que el catalanisme no era un «fantasma» sino una terrible realitat que amenaça Valéncia en mes perill que la Batalla de Almansa.
ROGLE CONSTANTI LLOMBART DE CULTURA VALENCIANA
1. Catalanismo.
No, per a nosatres no es cap amenaça, almenys directa. Defenem la llibertat, tant l’individual com la colectiva dels pobles, i per tant volem que els catalans puguen triar en llibertat el seu futur, tambe si este inclou l’independencia –encara que pensem que provablement estos moviments no siguen mes que una atra manera de pressionar per a seguir sangrant a l’Estat–. Cas de produir-se, es dificil saber cóm afectaria als valencians. Si el fet s’utilisara per a tancar-se cada u encara mes en la seua postura identitaria, sería perjudicial; si en canvi servira per a establir per fi un debat obert sobre el tema, sería bo per a tots.
2. Valencianismo político.
Cap formacio present actualment en les Corts Valencianes representa un autentic valencianisme, que ha de ser, per definicio, identitari, cultural, economic i tambe social. Per mes que vullguen apropiar-se del terme, en realitat no son mes que prolongacions sucursalistes dels dos centralismes, el de ponent i el de tramontana. Pero el fet de que tracten d’atraure eixe vot demostra que la base per ad eixe valencianisme existix, i espera tindre un referent per a manifestar-se. Ultimament han aparegut –i uns atres estan encara per apareixer– diversos partits que competiran per ostentar eixa representativitat. Lo mes natural es que els ciutadans se decanten pel proyecte mes solit i, sobre tot, que pose per davant de tot els interessos, individuals i colectius, dels valencians i les valencianes.
CÍRCUL CÍVIC VALENCIÀ
1. Catalanismo.
L´independentisme català és una amenaça relativa per als valencians. Obviament, a nivell geopolític, no existix capacitat de forçar al poble valencià a escindir-se d’Espanya i passar a formar part d’uns hipotètics països catalans: la Constitució i l´Estatut són molt clars a eixe respecte. El perill radica en les conseqüències de l’infiltració catalanista en l’educació i les administracions autonòmiques: un fet contrastat, des de fa 30 anys. Eixes conseqüències, sobre tot, són l’alienació socio-cultural que patix el poble valencià, al qual des de les institucions educatives li van modificant els patrons d’autoestima, els referents històrics i culturals, i inclús s’arriba a impartir doctrina política en les aules. Això mos conduïx a la despersonalisació, al pensament únic i a la construcció de «cantera» monocultural de nous catalanistes, tot en la finalitat de construïr, si no es pot una unitat nacional, sí per lo manco una virtual «nació cultural catalana». Tot sempre a expenses de vilipendiar, ridiculisar, ningunejar, substituïr, absorbir o eliminar els ítems culturals genuïnament valencians..
2. Valencianismo político.
El valencianisme polític, en este moment, no existix. Pero tenim constància de la seua reorganisació, per part de 3 forçes polítiques: Unió, Renovació Política i Acció Nacionalista Valenciana. La refundació del valencianisme polític passa, al nostre entendre, per la construcció d’una gran coalició entre estes 3 forçes. L’esquerra al complet funciona com a agent del catalanisme, gràcies a la seua asunció dels preceptes alienants i transoberanistes del fusterianisme. I el PP valencià a soles utilisa el discurs valencianiste quan l’interessa electoralment, sense donar profunditat als preceptes del valencianisme polític, en clar eixercici d’escaparatisme.
Este miércoles, las opiniones de Accio Nacionalista Valenciana, Colectiu Fullana, Plataforma Jovenil Valencianista y Plataforma Valencianista PLV.