La correcció política obliga, en una regla no escrita, a esperar cent dies, des de la constitució d’un govern, abans de fer valoracions. Conclòs este periodo, decepció és l’ànim que transmeten els nostres actuals gestors. El conegut com Pacte del Botànic no dota d’agilitat als components del mateix en responsabilitat de govern. Per una banda, la llentitut injustificable, a l’hora de nomenar als càrrecs de l’escalafó intermig, ha generat immovilisme i inoperància. La descoordinació entre els partits implicats en la sostenibilitat de l’equip de govern, ha provocat més d’una contradicció entre lo que es prometé en campanya i la realitat. No han faltat tampoc declaracions poc, o gens, afortunades, respecte ad alguns colectius, el quals, sino claus, sí ajudaren en fermea al triumfo electoral dels hui alts càrrecs. És massa pronte per a parlar de promeses incomplides pero sí comença a percebre’s un distanciament entre l’ideari programàtic expost i l’acció pragmàtica.
Ajuda, ad esta sensació d’inacció, l’absència de grans llínees mestres en cadascuna de les conselleries. Lo que hauria de ser l’eix vertebrador del nou govern, està sent substituït per l’efectisme dels temps d’oposició, ara reconvertit en fum de boja, darrere del qual, sino hi ha res més, i de moment, no ho hi ha, conduirà irremediablement al desencant i a la frustració.
En este temps, el president Puig, ha conseguit un únic punt de cohesió social, la lluita front a l’infrafinançació. Tasca noble a on les hi haja, pero els valencians no oblidem que, de no haver segut aprovat l’actual model en els vots del PSPV en Madrit, igual no caldria ara dedicar ad est assunt tantes energies. No ajuda a la credibilitat de la mida la concepció asimètrica del federalisme que propugna una part important del PSOE, a la qual professa especial fília l’actual president valencià.
En els ajuntaments governants pels mateixos socis de govern la situació és pareguda. L’imposició, quan no la coerció, sense pedagogia genera tensions socials innecessàries. Açò repercutix negativament en el que les provoca i facilita l’aparició de fractures socials gratuïtes. Ha faltat diàlec en els veïns en bona part de les decisions i ya ha hagut alguna nocturnitat agostera no justificada per cap urgència.
En ocasions els partits en responsabilitat de govern han transmés, en les seues actituts, la sensació de mantindre’s en l’oposició. La complicitat d’alguns membres del govern autonòmic en les declaracions de Vicent Martí obvia l’entumiment de les conselleries d’agricultura i urbanisme al respecte. Sorprén, en la mateixa llínia, ara que estàvem contents en la ferma defensa de la geografia política valenciana de l’actual vicepresidenta, la voluntat dels partits en el govern d’acodir a la manifestació catalanòfila del 9 d’octubre per la vesprada. ¿Incongruència geopolítica?
Per a concloure, l’actual govern autonòmic dona la sensació de desconfiança interna entre els socis i el tercer partit que, de moment, fa de clossa. Pareix una partida d’escacs, en les que les peces es posicionen davant de les eleccions del 20 de decembre, en la qual predomina la paràlisis eixecutiva, refugiada en el paraigües de l’infrafinançació. Aixina no eixirem de pobres.
Por Paco Tarazona. Doctor en Medicina.