Paco Tarazona "SPIELBERG I L’HISTÒRIA DE LA PANCATALANITAT".

Paco Tarazona: Sant Vicent Ferrer sí parlava valencià

Paco Tarazona: Sant Vicent Ferrer sí parlava Valencià

Benvolgut Josep Carles:

En el començament de la teua última carta, t’enganyes. El que parlava valencià era sant Vicent Ferrer i no sant Vicent Màrtir, puix est últim faltà a principis del segle IV. Per cert, que en eixa época, encara que es parlava llatí i no valencià, ya teníem el mateix gentilici privatiu, cosa de la que no poden presumir tots els pobles de l’estat.

Et contestaré seguint l’orde de la teua carta i deixarem el tema del mestiçage per a més avant. Comence breument en el tema del valencià prejaumí senyalant-te una contradicció: negues la continuïtat, menyspreant els meus arguments als catalogar-los de conjectures i, en acabant, l’acceptes i parles de procés de dilució. Josep Carles, fill meu, aclarix-te que et veig més marejat que a un allioli. Tinc la quimera de que per fi ho tens clar i això t’obliga a introduir el nou concepte de dilució, el qual no havies amprat fins al moment per a tractar d’enrocar-te.

També he de dir-te que m’he donant conte de que s’està convertint en una costum ficar en la meua boca paraules que yo no he dit. Yo no t’imponc cap de veritat –prou vaig patir yo les imposicions catalanòfiles en l’escola per a comportar-me ara del mateix modo-, tu me demanes proves i yo te les done. A partir d’ahí eres molt lliure de crear-te l’opinió i el juí que tu consideres. Lo que t’he donat en anteriors escrits són els testimonis del valencià prejaumí, “p” inclosa. Com t’he dit adés, a partir d’ahí elabora el teu propi raonament. Això sí, no me sigues maganchós i me vingues en una falàcia del tipo “reductio ad absurdum” com que el valencià és un glossònim. Els valencians nomenen a la nostra llengua com a llengua valenciana, sempre ho hem fet. Un glossònim és un terme que fa referència a la manera en la que atres nomenen a la nostra llengua. Per atra banda, te recorde que l’apelatiu que els parlants donen a la seua pròpia llengua és u dels criteris sociollingüístics per a reconéixer-la com a tal.

Aixina que gràcies per donar-me la raó, encara que ni tu mateixa t’hages donat conte. ¡I me dius a mi cabut!, ¡s’haurà vist major insolència! A banda de l’apelatiu que un poble dona a la seua llengua, atre criteri sociollingüístic és com de diferent veuen la seua llengua els parlants respecte a les veïnes. Sí, hui en el segle XXI els valencians veem esta distinció és perque els nostres antepassats ya la veen, benvolgut Josep Carles, en una continuïtat palmària i exasperant per a tu, ho sé. Prova d’estos dos criteris sociollingüístiques, fortament arrelats en la societat valenciana actual, és la valenta decisió d’Estrella Galícia d’etiquetar la seua excelent cervesa en un “Che qué bo” que llunt d’alegrar –al diferenciar, com fem els valencians, els sons palatals africats (gràcies a la grafia “ch”, com ya reclamava Lluís Revest firmant de les primigènies bases, que no normes, de Castelló) dels prepalatals fricatius sorts-, ha enfurit a la minoria de sempre, fins a fer-los demanar un boicot, el qual, com era d’esperar, no ha arribat a cap de banda. És trist que, en ple segle XXI, encara es bregue d’esta manera a favor d’un artificiós unitarisme reductor, en lloc de conrear la rica diversitat de les llengües estatals. Llastimós.

No puc evitar somriure al llegir-te dos coses: 1.- “la llengua és una de Bordeus fins a Menorca”, me recordes lo de “España una y no cincuenta y una” que clamava l’extrema dreta per a negar les realitats nacionals estatals; 2.- “Els parlants del subdialecte xeso de l’aragonés estan orgullosos de la seua parla local”, ¿qué vols dir-me en açò? La diferència sociollingüística del subdialecte xeso respecte a la llengua valenciana, és que el primer té clara la seua pertinença a una llengua aragonesa, mentrimentres els valencians, fins a en les enquestes del CIS –que era un ent sério fins a l’arribada de Tezanos–, considerem majoritàriament –a pesar de la inefable immersió políticollingüística en les aules- que la llengua valenciana és una llengua independent.

Per lo tant, quan dius “Que els valencians li diguem valencià al valencià no implica que la nostra llengua no siga parlada a altres països (Andorra, a on li diuen “català”)” estàs faltant a la veritat manifestada pels valencians, enquesta darrere d’enquesta. Eixa clara vocació privativa i independent del poble valencià manifesta la continuïtat llingüística i identitària dels valencians des dels temps prejaumins. De fet, com ya t’he dit adés me fa gràcia la teua negació constant de la continuïtat fins a sorprende’m  ara en que “ni els “catalanistes” neguen l’existència del mossàrab al segle XI, és a dir, la teua gran aposta es relativitza”, puix qualsevol ho diria llegint els teus anteriors escrits i el teu reiterat bram exigint una prova documental prejaumina. Josep Carles, Josep Carles.

Tornes a fer-me gràcia, tan d’insistir-me en l’artícul de Riera i quan li faig una llectura crítica, tota la teua resposta és “no és la meua intenció analitzar fil per randa l’article del malaguanyat Jaume Riera”. En fi, com els advocats de les películes de Hollywood me dirigiré al juge per a dir-li: “no faré més preguntes, senyoria”. Per cert, ¿sant Vicent Màrtir no existí? No, si ara tampoc existirà ni sant Lluís Bertran ni la fonteta a la que li donà nom. En fi, la pelegrinació al Monasteri de sant Vicent de la Roqueta, ¿també és un invent? Com s’enteren en Lisboa que penses aixina no te van a deixar entrar mai més al Monasteri dels Jerònims.

Anem al segle d’or, el primer que fa una celada eres tu. Francesc d’Eiximenis era gironí i no valencià. I t’agraïxc molt que l’hages nomentat. El seu testimoni –el d’un no valencià que parla una llengua del mateix diasistema– ya nomenat adés per mi en un escrit anterior, deixa ben a les clares com un català de fa un grapat de  segles considera diferent la seua llengua –el català- de la valenciana. T’ho dic perque no pares de pregar al cel en la mà en alt, “testimonis, testimonis”, puix ya ne tens u ben clar i damunt d’un no valencià. Respecte als atres que has nomenat, anem u per u:

La mare del mege i exegeta Arnau de Vilanova era de Montpellier, el pare provablement de Vilanova de Jiloca en Aragó. Arnau naixqué en Cervera del Maestre i, des de que era chiquet de bolquers, es crià en Valéncia ciutat, a on part de la seua formació la rebé de meges àraps. ¿A on veus tu la seua catalanitat? Perque preguntar no és ofendre, ¿veritat?

Isabel de Villena és filla del famós lliterat castellà Enrique de Villena i de la seua muller –de la que no se coneix l’identitat-, i fon criada des de que tenia quatre anys per la reina Maria de Castella. Pregunte de nou: ¿a on veus tu la seua catalanitat?

Jaume Roig, naixcut provablement en Valéncia a principis de segle XV –casi dos segles més tart de la conquesta- i persona que té clara quina és la seua llengua quan compon la seua obra més famosa en el romanç de la “algemia” i “parleria” dels de Paterna, Torrent i Soterna i no en català. En sério, Josep Carles, ¿a on veus tu la catalanitat en Jaume Roig?

Ausias March (naixcut en 1400, provablement en Beniarjó), fill de Pere March –naixcut en Valéncia en 1339- i autor del poema Cobrir no pusch la dolor que ‘m turmenta a on explicita de forma sublim la seua valencianitat en el vers “la velledat en valencians mal prova”. Torne a insistir, ¿a on veu tu la catalanitat d’Ausias March?

Joan Roïç de Corella, naixcut en Gandia o en Valéncia en 1433 (dos segles més tart de la conquesta), la seua família era originària d’Aragó, ¿a on està la seua catalanitat?

Sant Vicent –que no Vicenç- Ferrer naixcut en l’any 1350 en Valéncia –més d’un segle posterior a la conquista- i mort en 1419, per lo que enguany es celebra el setcents aniversari de la seua mort. Guillem Ferrer, son pare, era natural de Girona, sí, sense quedar clar l’orige de sa mare, Constança Miquel. Tota sa vida predicà en llengua valenciana, la mateixa llengua en la que, des del segle XV, els chiquets representen els seus milacres en diversos altars escampats en la ciutat de Valéncia. ¿A on veus tu la catalanitat de sant Vicent, Josep Carles?

Recórrer a l’orige dels yayos, o dels pares, d’un mínim número entre els principals escritors valencians és, com a mínim, temerari. Te fique un eixemple inapelable. Max Aub, u dels grans escritors valencians en castellà, fon un gran valencianiste. Simplement recordar-te que est escritor naixqué en París, fill  d’alemà i de francesa d’orige judeu. Arribà a Valéncia en onze anys i va dependre ràpidament el castellà i el valencià, sentint-se tota la vida tan valencià que feu famosa la sentència “Uno es de donde hace el bachillerato”. ¿Anem a negar-li l’identitat valenciana a Max Aub? Llavors, ¿anem a negar la valencianitat dels escritors valencians en yayos catalans quan ells són els primers en manifestar-la? Vinga, va.

Per supost que cap d’ells es remetien a cap d’harcha, puix ya havien incorporat les paraules provinents del romanç prejaumí i els arabismes –com el mustaçaf inclòs en els Furs com a oficial de pesos i mides, o la séquia que tant tu com yo amprem en normalitat- al valencià consolidat del segle XV.

Llavors, queda clara l’inexactitut de la teua pregunta “¿Vols dir que estes famílies de classe alta i origen català transmeteren als seus descendents una llengua distinta a la que parlaven, una llengua a més a més pròpia de moros?”. Ya t’he desbudellat l’orige de tots ells i queda clar que fon més forta l’integració en el consolidat sentiment colectiu identitari i llingüístic valencià que l’orige dels yayos dels pocs que provenien de Catalunya.

Aixina que la teua rotunda sentència “la “llengua valenciana” no es va escriure mai, o el segle d’or de la literatura valenciana no és evolució mossàrab, sinó pura literatura catalana al Regne de València” queda desbaratada. La llengua que yo reclame per a mi és la genuïna llengua valenciana, en la mateixa identitat privativa cultural, llingüística i sociopolítica d’eixos grans lliterats que he nomenat adés. No cal somiar res, simplement hem de transmetre la llengua valenciana en el mateix amor a la valencianitat que feren aquells excelsos lliterats i molts atres despuix d’elles, els nostres pares inclosos, sense vassallages reduccionistes.

Josep Carles, benvolgut amic, Toledo no seria comunitat “de villa y tierra” pero sí fon la capital de Castella i de l’estat espanyol fins a 1’any 1561. Llavors, independentment dels errors perpetrats pels pancastellanistes o no, el romanç mossàrap en el que es continua fent una missa en la catedral de la dita ciutat tots els dumenges, s’integrà en el castellà actual, mal que te pese, que te pesa.

Ara sí que m’has fotut, ¿cóm me dius “no negue la continuïtat” si t’has passat tots estos texts anteriors negant-la i bramant com fan llunt les tonyines en la mar per a que et mostrara testimonis? Josep Carles, me pareix que tu eres dels que fan parlar als muts. Ara me vens en el nou concepte de la dissolució. ¿En qué es va dissoldre Josep Carles, en cal viva, en lleixiu? Vinga va, lo que es dissolgueren foren les paraules dels navarresos, dels aragonesos, catalans, francesos, alemanys (recorda que llinages tan valencians com Bosch i Baixauli són d’orige alemà) i d’atres territoris que es quedaren en Valéncia junt a la major part de la població valenciana prejaumina. D’ahí que els Furs valencians tinguen disposicions separades per a cristians, judeus i àraps i que la concordança genètica entre valencians i catalans siga pràcticament nula.

La coexistència i la convivència entre les tres cultures es produí fins als segle XV. Sense eixa coexistència hui no estaríem orgullosos de la figura de Joan Lluís Vives. Llavors, de falsetat res de res. Hagué mestiçage i cohabitació entre les tres cultures. És més lo d’Europa serà mestiça o no serà no és cap de broma. Europa, i Valéncia, ya són mestices, i tu i yo som mestiços. Per estes terres han passat fenicis, grecs, íbers, romans, cartaginesos, bizantins, visigots, àraps, judeus, cristians de tota la Cristiandat, valga la redundància, etc. Sense eixa barreja no tindríem la casa vella que versà el plorat Anfós Ramon.

Eixe mestiçage fa que la nostra cuina siga semblant a la de tota la ribera mediterrànea, i que provablement les nostres coques, quan la conquista de Nàpols –atre eixemple de mestiçage del que poden presumir els italians en este cas– donara lloc a les universals pizzes, com ha deixat per escrit més d’un expert gastronòmic.

Mestiçage no és substitució i no sé perqué mescles este concepte en el de la valenciania –a mi m’agrada més valencianitat- i l’enllaces en el del provincianisme reduccioniste i empobridor. A vore Josep Carles, en el perill del reduccionisme provincià i en la venda de l’algunes institucions teòricament valencianistes a la “ofrenda de nuevas glorias a España” estic d’acort. El problema, i ací nos diferenciem prou, és que igual de perillós i empobridor és eixe provincianisme com el que tu me propons. Abdós han treballat com una pinça conjuminada contra la valencianitat quan els ha interessat, i ausades que a Aznar i a Pujol els interessà, per ficar-te un eixemple recent. Abdós odien, per separat i conjuntament, qualsevol particularisme cultural, llingüístic o sociopolític per això, abdós per igual, conspiren contra la nostra finançació, les inversions en infraestructures que nos pertoquen, la nostra llengua –inadmissible el seguidisme catalanòfil de l’Institut Cervantes-, la nostra cultura i la nostra personalitat diferenciada.

Catalunya no és l’enemic Josep Carles, ya te vaig citar el famós aforisme de Miquel Adlert en el que estic 100% d’acort. El pancatalanisme reduccioniste de base fusteriana és l’enemic, com ho és el pancastellanisme de base orteguiana. La diferència entre tu i yo, no està en no vore ad eixe pancastellanisme com a enemic, està en no vore –en el teu cas- al pancatalanisme com a un enemic idèntic a l’atre.

Tampoc crec que una investigació científica duga a cap de vedetisme, en tot cas seran vedets concretes les que s’aprofiten del coneiximent científic per als seus beneficis personals. ¿Vols dir-me que no hi han vedets pancatalanòfiles en Valéncia? ¿Segur? La meua opinió és que en les dos vores del riu sobren les vedets refregidores.

Tampoc és qüestió de que yo siga o deixe de ser d’una manera concreta, és qüestió de tot un poble al qual, des de ponent i tramontana, ausades que se l’ha intentat despersonalisar.

Acabe ya dient-te que la teua elecció és tan reduccionista i me genera els mateixos anticossos que l’atra que propons. En el fondo, uns i atres me feu gràcia, cap dels dos vos creeu, pel motiu que siga, que els valencians tenim la capacitat de ser un poble en personalitat pròpia, sense necessitat d’acostar-se a cap de soca per a que nos protegixca en l’ombra del seu tronc. És trist, pero gràcies als que miren a Madrit, i als que mireu a Waterloo –lo vostre és commemorar derrotes per lo vist J-, la realitat valenciana no pot ser més desoladora. Igual algun dia vos ho feu mirar, els uns i els atres.

Acabe, que sempre me tires de la llengua i m’esmarre en l’extensió, dient-te que l’identitat Europea es mantindrà en la mida en la que integre a la gent que absorbix d’atres terres per a fer funcionar la seua economia. Si són bons per a fer els treballs que habitualment ningú vol fer, també són bons per a ser integrats. A soles l’integració evitarà la desaparició d’una Europa envellida i decadent.

Un fort abraç.

Paco Tarazona  i Santabalbina

Atres articuls

Paco Tarazona «Llengua, cultura i nacionalitat van de la mà».

Paco Tarazona «L’història s’escriu en llum i taquígrafs»

Paco Tarazona, Un poble valencià per a una llengua valenciana

Paco Tarazona, El valencià que yo Vullc

Ir arriba