A lo llarc del segle XX, els valencians no hem pujat a dos importants trens, la pèrduadels quals ha condicionat situaicons molt negatives des de la perspectiva, econòmica, política i cultural. El primer d’ells, com a conseqüència de l’alçament militar de 1936, fon la no aprovació, per una semana, de l’estatut d’autonomia. Este fet condicionà que, en l’actual época democràtica, els territoris gallec, català i vasc s’atribuïen el monopoli del terme “nacionalitat històrica”, menyspreant d’esta manera els nostres furs i el dretconsuetudinari, elements insuficients, als ulls d’estos nacionalismes, per a poder considerar-nos els valencians com a nacionalitat històrica.
El segon tren perdut fon el de l’aprovació de l’estatut d’autonomia a la mort del dictador, ya en l’actual periodo de monarquia constitucional i bipartidisme. Els titubejos d’Abril Martorell i bona part de l’Unió de Centre Democràtic, favoriren l’aprovació de l’estatut per la via de l’artícul 143 i no del 151, el qual conferia un major autogovern. Autogovern que no hem alcançat en la reforma ni en l’introducció de l’inoperant “clàusula Camps”.
D’esta manera, en l’any 2014, els valencians duem una llarga trayectòria de menyspreus a la nostra capacitat de finançació, a les nostres senyes d’identitat i a la nostra capacitat d’autogovern. Açò es traduix en un deute històric mai cobrat, un patent dèficit d’infraestructures i una asimetria fiscal cap a territoris més favorits be pels antics concerts, Navarra i Euskadi, be per la gestió de l’impost del valor afegit (IVA), Catalunya. Ademés, per si tot açò no fora prou, l’actual tensió entre els caps del centralisme bicéfal pot desembocar en una reordenació territorial de l’Estat imbuïda del conegut, des dels temps de Maragall com a cap del PSC, com a federalisme asimètric.
Este model, el qual soles pot perpetuar la bicefàlia i les desigualtats descrites, no deu de ser acceptat per la societat valenciana. Hui, més que mai, fa falta l’unió i cohesió de tots els estaments valencians per a evitar perdre el que podria ser l’últim tren. L’identitat privativa, les infraestructures, la finançació i la major proyecció en l’exterior són elements als que els valencians no devem renunciar. Soles si som capaços de mostrar-nos units, davant lo que s’aventura com una reafirmació del model centraliste i bicéfal,conseguirem no perdre més trens i ser respectats i considerats en el conjunt de l’Estat.
Valencians, és hora de que despertem i reivindiquem lo que nos pertoca. Junts, si volem, podem.
Consell General de Poble.