Josep Carles Laínez «Sant Vicent Màrtir Parlava Valencià»
Benvolgut Paco:
Amb el paràgraf final del teu últim article, has portat el joc a un altre àmbit, encara que potser és l’esfera que està darrere dels nostres plantejaments diversos quant a València, el valencià i el futur d’Europa. Però passaré a l’anàlisi d’eixe mestissatge que a tu tant t’agrada més tard. I quant a les preguntes, tampoc tu em contestes a totes…, et deixes les més complicades per a tu…
Ara, continuem unes poques ratlles amb el valencià prejaumí. Mira que eres cabut, fill meu! Paco! A vore! Desperta! Tot allò que m’escrius són conjectures! Que no hi ha res! Ara m’ixes amb la “p” de Paterna (i de Pardines, si vols…, i Patraix, topònim mossàrab)! I? També les vocals en àrab clàssic són només tres (/a/, /i/ i /u/) i la seua realització en diversos dialectes s’amplia a /e/ i /o/! Segons açò, també puc jo imaginar un hipotètic dialecte àrab valencià on s’hauria mantingut la /p/ inexistent en àrab (per això els arabòfons diuen Barís, en compte de París). Quines proves en tinc, d’este dialecte àrab amb fonema /p/? L’existència de topònims amb /p/! Em diràs tot seguit “això prova l’existència del romanç i no del dialecte àrab amb /p/”. Molt bé, dóna’m un text! La diferència és que jo t’admitisc que la meua opció és una conjectura; tu vols imposar-la com a veritat. De proves? Ni cap ni mitja.
Em retraus que no conteste a un parell de preguntes teues: “¿per qué si el valencià és català, els valencians sempre han tingut consciència de parlar una llengua diferent? ¿Per qué ya en el segle XIV els valencians diuen que parlen valencià?”. Tranquil, que ho faig. En primer lloc, la primera és tramposa… Un glotònim no implica res, sobretot quan la llengua és una de Bordeus fins a Menorca. La varietat de formes que pot utilitzar una comunitat per a referir-se a la seua llengua no implica que esta no siga compartida per altres regions. Això el punt primer. Els parlants del subdialecte xeso de l’aragonés estan orgullosos de la seua parla local, disposen de tradició literària, gramàtica, diccionari, etc., amb eixe nom –“cheso”– i no per estes raons la seua parla és distinta a la de qualsevol altra vall del Pirineu aragonés. Que els valencians li diguem valencià al valencià no implica que la nostra llengua no siga parlada a altres països (Andorra, a on li diuen “català”). D’altra banda, això de parlar una llengua diferent… No sé, Paco… Hauries de preguntar-li a un pescador de Dénia si un pescador d’Eivissa parla una llengua distinta a ell; o a un veí de Vinaròs si el Sénia implica una ruptura idiomàtica amb els veïns del nord. I al fet de dir-li valencià al valencià al segle XIV no cal buscar-li cap transcendència metafísica. A Itàlia, molts glotònims són els de la ciutat principal del domini lingüístic (genovés, milanés, napolità, bolonyès…), i no cal que jo et recorde que el nostre segle d’or no només ve de les obres literàries, sinó del paper en l’economia i la política del Cap i Casal.
Pel que fa a la maledetta carta, Paco, tu mateix ho reconeixes: està en llatí. Un llatí a on per darrere es veu la mutació romanç? Bé, i què significa això (també en el llatí vulgar d’Egèria –al segle IV!– hi ha esta degradació de la llengua clàssica)? Tan sols que el redactor de la carta no sabia llatí, i el seu coneixement estava tacat de l’evolució d’esta llengua gloriosa als diversos romanços. Però t’oblides d’una dada important, Paco: ni els “catalanistes” neguen l’existència del mossàrab al segle XI, és a dir, la teua gran aposta es relativitza. Dius a més a més que no era cristià l’autor, i s’intuïx per davall de la teua frase que no era un àrab musulmà, sinó un hispanoromà convers… Sí, no sé quin és el punt de discòrdia tampoc. La traïció dels autòctons en convertir-se a la religió de l’invasor ja ens era coneguda; però, tranquil, la pagarien amb escreix al segle XVII…
Quant al personatge fictici de Sant Pere Pasqual, no és la meua intenció analitzar fil per randa l’article del malaguanyat Jaume Riera (si vols, ho fem, com a apèndix), però és d’una claredat dolorosa per a tu, i ho entenc. Sobre sants inventats, d’altra banda, n’hi ha prou que mires les actes dels màrtirs (totes falses), i la quantitat de literatura existent que es bastí a partir d’ací. Sant Vicent Màrtir…? No sé, encara no ens n’hem ocupat, però, ¿de veres que existí Sant Jaume i es troba soterrat a Compostela?
Passe a un altre punt, Paco, puix eres molt facilet (ves amb compte amb les dones…). Parles de la continuïtat entre valencià prejaumí (parlat no només per la minsa comunitat cristiana que hi haguera al nostre país, sinó també pels invasors musulmans) i el valencià del segle d’or literari… Paco, eres trampós de nou. ¿D’a on procedixen les famílies de Jaume Roig, Ausiàs March, Joan Roís de Corella o Isabel de Villena? Per no dir les de Sant Vicent Ferrer, Arnau de Vilanova o Francesc d’Eiximenis… ¿Vols dir que estes famílies de classe alta i origen català transmeteren als seus descendents una llengua distinta a la que parlaven, una llengua a més a més pròpia de moros? Aixina que si et seguisc el joc tens un problema, Paco: o la “llengua valenciana” no es va escriure mai, o el segle d’or de la literatura valenciana no és evolució mossàrab, sinó pura literatura catalana al Regne de València, llengua, d’altra banda, en la qual t’identifiques i no rebuges i vols per a tu. Què fem? ¿Somniar amb una entelèquia de moreria àgrafa la cultura de la qual no va conduir enlloc, o mantindre, reivindicar i lluitar per l’europeïtat –dissortadament cristiana manu militari– de les nostres lletres? Perquè la realitat és que Ausiàs March no es remetia a cap harja com a tradició, Paco, sinó als trobadors de l’Occitània estricta. I et previnc: no m’isques ara amb la influència del misticisme islàmic a Sant Joan de la Creu, perquè només et reconeixeré la d’Al-Kakad El-Abaka.
Paco: Toledo no és Castella. A esta ciutat no arribaren mai les comunitats “de villa y tierra” que és allò que identifica les viles pròpiament castellanes, com ara Guadalajara, Conca o Madrid. La Toledo que tu cites, amb Ciudad Real, Albacete, etc. són la Manxa; d’altra banda, la idea imperial toledana és profundament anticastellana. És un error “panca” (de pancastellanisme) considerar Toledo, Salamanca o Valladolid com a Castella, quan la primera és manxega i les dues últimes lleoneses.
No negue la continuïtat, Paco, del romanç prejaumí (no em lliges!) ja que les llengües no s’extingixen en un batre d’ulls, però n’afirme la dissolució. I, mira, esta qüestió insoluble (valga la paradoxa) te la compare al dilema entre creacionisme i evolucionisme. ¿Tenen algun fonament els atacs i els matisos dels creacionistes? Sí. Si et deixes guiar pels seus arguments, són versemblants; si damunt no saps res de geologia ni de biologia, encara més. Ara bé: ¿la hipòtesi creacionista és certa? No. Perquè no hi hagué un déu que creara el món? No exactament. El creacionisme no és cert perquè no hi hagué un déu que va dir només a un poble, el jueu, com va crear el món (inclús esta afirmació resultaria problemàtica, puix el mite de la creació apareix en la mitologia sumerioacàdia). Quant a la convivència de les tres cultures, Paco, deixa’m que em descollone. No compres eixa falsedat històrica! Et recomane llegir Eulogi de Còrdova, i voràs de quina manera els musulmans tractaven els cristians ja al segle IX, encara que, clar, des d’una perspectiva identitària europea, fou pitjor la manera en què els cristians tractaren els pagans durant els segles anteriors…
Paco: el mestissatge que vols per a la nostra nació té una fórmula matemàtica; és esta: 1 + 1 = –2. O en paraules de l’escriptor independentista i comunista gallec Xosé Manuel Méndez Ferrín: “Mestissatge és un blanc violant una índia” (frase d’aplicació generalitzable: “un musulmà violant una hispanoromana”…). Amb estes dos referències (la primera, trobe, és meua, si no es demostra la seua existència anterior), comprendràs per què la broma “Europa […] serà mestissa o no serà” no té gràcia; igual com a tu no te’n faria la de “València serà catalana o no serà”. En el grau d’incomoditat que hages sentit en llegir esta frase es troba la meua, sobretot quan l’existència d’una cultura més que trimil·lenària es troba en perill no ja pel mestissatge, sinó per la substitució per “cultures” que dos mil anys després no han assolit l’excel·lència de la de Roma (hi incloc la cultura cristiana). Per a que volem un català parlat per tota una població que no serà catalana?
Paco, tu i jo sabem quin és el problema (la meua heterodòxia arriba més enllà que la teua…): les persones que manipulen o monopolitzen la “valenciania” (horrorós substantiu que buida de contingut qualsevol esperit nacionaliste i inclús regionaliste), i parlen de continuïtat lingüística i regnícola abans i després de Jaume I, de llengua valenciana independent, de consciència lingüística mil·lenària, de la realitat de Sant Pere Pasqual, del Segle d’Or valencià i de totes estes qüestions adjacents, volen esta meravella, esta realitat tan absolutament fascinadora, este miracle de la història, per a ser només una feliç província que “ofrenda nuevas glorias a España”, convertir-se en la platja de Madrid, aplaudir Philippe de Bourbon quan es digna visitar estes terres, i pensar que per a les grans coses és millor el castellà, perquè el fa servir més gent i, què vols, el valencià s’assembla al català, i Catalunya és el gran monstre, l’enemic suprem. El seu somni de llengua valenciana és, justament, la que només esta en els seus somnis, perquè no es troba ni en la llengua que empren quotidianament, ni en la depresa pels seus fills, ni la que volen per a l’ensenyament urbi et orbi. Em diràs que tu no eres aixina. T’ho accepte, però un oronell l’estiu no denuncia… El valencià prejaumí ha portat al vedetisme, al panxacontentisme, a voler ser el mort en l’enterro i el nòvio en la boda… Mira, Paco, més encara: si el valencianisme prejaumí porta a Madrid i el que jo defenc a Waterloo (hehe…), l’elecció no té dubtes; si, pel contrari, el valencià prejaumí portara a La Valetta, en mi tindries un aliat, però l’experiència “maltesa” ni l’ha tinguda mai el valencianisme ni, potser, la tindrà.
El valencià com a part de les llengües d’Òc i lligat a la resta de terres de l’antiga Corona d’Aragó (idea política que hauríem de fer reviure, seguint els passos de Gaspar Torrente) ha de dur-nos a una Europa identitàriament europea, Paco, lluny de la desaparició i del mestissatge.
Un fort abraç.