El cinc de decembre, com cada any, en l’iglésia del Colege del Patriarca, se celebrarà el ritual que li correspon al que fon declarat en 1631 pel Consell com a tercer patró de Valéncia i el seu Regne.
Cada volta que hi havia sequia el Consell demanava a l’iglésia que traguera en processó el cos i el cap del Sant decapitat que allí venerava, perqué ademés de patró era el sant de l’aigua, com ho havia demostrat en els anys 1606, 1613, 1615, 1616 i 1627 en els que no havia fallat l’aigua després de la processó i aixina continuà ocorrent cada volta que els agricultors necessitaven de la seua intercessió.
Fins a que en l’any 1809 no per la falta de pluja sino per la por que causava l’immediata invasió de les tropes de Napoleó, El Consell va tractar que el Sant ho evitara miraculosament per mig de pregatives traent el seu cos al carrer en processó.
Per lo vist un assessor del Regidor en Cap va decidir que lo mateix era “sabó que fil negre” i igual era demanar aigua que matar francesos, és dir, que “San Mauro” era un Sant multi-usos.
El Rector de El Patriarca li va contestar que: “Donada l’absoluta prohibició que per la constitució del Colege es fa a tot acte fòra de la Capella el Real Colege complirà lo que dins de la Capella disponga la Ciutat; puix no deu jamai perdre de vista el sum aprecie que va fer el seu fundador, Juan de Ribera, del respectabilíssim cos de la la meua Ciutat” Es dir que li autorisava la processó per l’interior de la Iglésia, pero no l’eixida al carrer del cos del sant.
La que va armar l’assessor: El Consistori indignat deixa d’anar a celebrar el Sant com cada any, caent en l’oblit el tercer patró una volta els francesos entraren en Valéncia.
Total: Un patró oblidat, una guerra perduda, un Consell desacreditat. Tot per un assessor que demanà a l’om peres.
No sé si ara seria convenient traure a passejar el cos del Sant per la falta d’aigua, de lo que estic segur és que els càrrecs públics triats per a governar han de saber-se rodejar de persones que sàpien aconsellar en prudència i no de “talibans” que sense raó demanen la lluna quan tenen a mà el sol.
El difícil art de governar ha de medir molt les accions i a quí ha d’acceptar els consells i quins són el adequats o a qui fa director d’un museu, perque dels consells acceptats i de les gestions realisades a la fi el responsable és el que té el manament popular.
Miquel Ramon