Quan era menut recorde que m’alçava ben prompte per arribar prompte a l’escola i veure les meues amigues i els meus amics. M’encantava jugar. Eixir de casa. Embrutar-me. Fer-me mal. Arribar a casa més tard que de normal i que me renyiren. I buscar alguna excusa. Sí, m’agradava molt. I, ara ho veig després de tots aquests anys i me pregunte si quan tinga 10 anys més, o 20, parlaré igual d’aquesta etapa de la meua vida.
Quan m’aixecava de bon matí per anar a l’escola, abans que res mirava baix del llit per si hi havia algun monstre. Algun amic. O enemic. També ho feia quan anava a dormir. Sense pensar com reaccionaria si me trobava amb alguna espècie estranya que habitava baix del meu llit. Qui m’anava a dir que els monstres eren persones i que no habitaven baix del meu llit, sinó que moltes estaven encarregades de governar les nostres vides.
Aquestes estranyes criatures estan a tots els llocs, no anem a enganyar-se. I en totes les cases. Però, eixe tema no ens ocupa ara. Tot i que sembla curiós que algunes d’aquestes criatures han passat d’aparell a sector crític -o cítric- en qüestió de dies. I, més curiós sembla que sent el col·lectiu jove el més crític amb l’aparell, ara també som aparell. Però, no totes i tots. Només uns pocs. Clar, no hem votat el que s’esperava de nosaltres. Però, ja he dit que aquest tema no ens ocupa ara. En uns mesos tindrem congresos. Sí, congresos. Primer de JovesPV-Compromís i després del BLOC. I, com a Secretari General, no permetré que ningú s’ho agafe com una prèvia. Per això, treballaré per un consens i neutralitzaré qualsevol possibilitat d’utilització del jovent del BLOC. Així m’ho ha fet arribar gran part de la nostra militància i així ho faré. Per mi que no quede, que deia aquell. Però, insistisc: aquest tema no ens ocupa ara!
Aquestes setmanes, hem vist com un partit desorientat i que no s’ha acabat d’ubicar on l’ha posat la gent per mitjà de les urnes intenta fer piruetes per aferrar-se a la cadireta. O al silló. Ací ja parlem de sillonet. I, com la setmana passada, parlarem del paper de la comunicació en aquesta situació que vivim. Les cadenes privades són això: privades. Així doncs, han d’obeir a qui les financia. I, ara, cal preguntar-se qui les financia. Arribats a aquest punt, entendrem per què diuen “Podemos aspira a 4 grupos parlamentarios y recibiá más subvenciones, más tiempo…” i no diuen “la coalición integrada por Podemos y Compromís aspira a un grupo parlamentario valenciano propio”. O, podem entendre per què mitjans com aquest no acaben de despegar, mentres altres creixen a base de subvencions i ajudes inesgotables.
En definitiva, ens hem de creure tot allò que ens diu la televisió, la ràdio o els diaris? Semblava que això ja ho havíem captat. Semblava. Però, els mitjans privats segueixen vetlant per l’estabilitat del Sistema, no siga que aquest es tremole massa i, amb ell, les seues empreses. Cal un president o una presidenta que assegure la seua estabilitat. Tinguem present que qui una nit llança un programa de crítica, al dia següent llança un diari criticant-lo. I, així, mantenen l’equilibri. Mantenen la manipulació. Mantenen l’ordre. I, quan calga, provocaran el caos per “salvar-nos a totes i tots”. Ja ho feren un 23 de febrer. I ho tornaran a fer. És el poder dels mitjans de comunicació i d’aquesta última.
Artículo de colaboración de Quique Castelló