És difícil escriure encara hui sobre qualsevol tema. És complicat posarse davant de l’ordinador i intentar ordenar les idees. Tenia ben clar l’article que volia escriure per a aquesta setmana. Volia felicitar a la meua companya i amiga Marta Sorlí perquè ha guanyat contundentment les primàries del Bloc i encapçalarà la candidatura de la llista per Castelló de CompromísPodemÉs el moment. Volia parlar sobre com influeix la política feta a Madrid sobre el nostre territori. Volia parlar en clau Estatal i explicar des d’una perspectiva jove per què al País Valencià li ix car ser espanyol. Però no, no puc. El cor me demana enfocar l’article als recents atemptats de París.
He vist xenofòbia i racisme aflorar, sobre tot, en alguns partits polítics com aquell renovador partit carabassa procedent de Catalunya. Però, els darrers dies i les darreres setmanes he vist a gent fugir de la guerra, de les armes, de la sang, de la mort. He vist a un pare lamentar la mort del seu fill, a un xiquet ofegat a vora mar i a tanta i tanta gent desconsolada i desamparada. Aquest món, definitivament, no és el meu món. Aquest món està esperant que l’humanitat ens llancem al seu rescat. Les persones esperen ser rescatades, sense cap necessitat de fer córrer més sang, sense cap falta d’haver més morts. El món es desangra i no podem seguir permitintho. I, en eixe sentit, el govern valencià ha intentat fer passos. I dic que ha intentat perquè el govern espanyol ho ha impedit. Quan Mònica Oltra, vicepresidenta i portaveu del govern valencià, anunciava aquell vaixell per a recollir els refugiats per a les persones que fugien de la mort, el govern espanyol ho va impedir. Les persones refugiades fugen de la mateixa gent que ha assassinat a tanta i tanta gent al centre de París.
El planeta en què habitem està desconsolat. Però no només a París, també a Gaza, Beirut, Somàlia, Lampedusa, al front de Kurdistà o a la pròpia Síria… i a tants i tants racons d’aquest indessitjable món. Fins i tot, a casa nostra al nostre paísquan una dona és assassinada a mans d’un home. El govern valencià vol aturar aquesta barbàrie, té voluntat i ha fet passos en eixe sentit. Però el govern espanyol ens ha posat pals a les rodes i ho ha aturat a tota costa. No hi ha voluntat per part dels de sempre per aturar aquest caos, sinó que la prioritat és augmentar aquest context tant caòtic. He vist declaracions de la pròpia Hillary Clinton afirmant que “financiàrem a rebels de Siria i va sorgir l’Estat Islàmic”. He llegit que França ha bombardejat la central d’operacions d’ISIS en Raqqa, llavors sabia on estaven abans dels atemptats. I no havia fet res… Vosaltres mateixa jutgeu i arribeu a les vostres pròpies conclusions.
En definitiva, he vist lamentacions, crits per la pau i la perpetuació del caos en tot el món. Un caos creat per les grans potències mundials a l’Orient. Un caos que cal preguntarse si és per a ells una amenaça o una oportunitat. Una amenaça perquè, com afirma Hillary Clinton, se’ls ha anat de les mans allò que ells mateixa van crear. Una oportunitat perquè amb el caos establert és més fàcil dominar a la gent, a les persones, al món. I, per últim, recordem que tota ajuda és poca i que tota persona que fuig d’aquell horror necessita el nostre ajut. Amb la guerra no podem clamar per la pau, per la justícia ni per la llibertat. Aturem el caos i no els donem l’oportunitat. Però femho bé, amb responsabilitat i sense caure amb errors del passat. El País Valencià no vol guerra, sinó solidaritat i pau. Avancem, és cosa nostra.
Artículo escrito por Quique Castelló