La primera semana de la campanya electoral catalana transcorre dins dels paràmetres previsibles. Poques o nules novetats programàtiques s’estan afegint a lo dit tots estos mesos. Vots versus diputats, independència/model actual/titubejant i indefinida reforma plantejada pels socialistes sense concreció ni convenciment, són els titulars persistentment arreplegats per la prensa. En este context, és impossible deixar de percebre l’agravi, sorprenents reafermaments geogràfics de la vicepresidenta Oltra a banda. ¿Per qué la bilateralitat a soles ha de beneficiar a una part de l’estat? ¿Per qué el restant de territoris en la mateixa personalitat jurídica i política no tenen també dret a decidir la seua relació en l’estat? Llavors, ¿de qué val el principi d’igualtat expressat en la Constitució?
Com a valencià, vullc decidir, no més que cap atre ciutadà, pero tampoc manco, el marc conceptual de les relacions en l’estat central. En l’actual sistema de finançació ideat per Zapatero i mantingut per Rajoy, primen criteris territorials sobre poblacionals, impedint el manteniment dels servicis bàsics, l’amortisació del deute –balafiaments inclosos–, i condenant-nos a dependre d’eixa almoina eufemísticament coneguda com FLA. Infrafinançats, els problemes no acaben ací. També hem d’assumir algunes despeses que fiquen en perill l’equilibri presupostari. Anualment, la sanitat valenciana atén a un bon número de ciutadans de l’Unió Europea i del restant de l’estat, el gast ocasionat per esta atenció, especialment als segons, no es compensat completament pel fondo de cohesió sanitària. Anualment es produix un desfasament d’uns 50 millons d’euros entre lo gastata pels turistes i lo percebut per eixe concepte. Ad estos dos problemes es sumen dèficits importants d’infraestructures: Educatives, condenant a molts estudiants a instalar-se en barracons per a rebre la seua formació; Viàries, impedint la distribució i comerç dels nostres sectors productius; Hídriques, dificultant el consum domèstic i l’abastiment agrícola; I culturals, restringint la nostra potencialitat turística.
En esta situació, és encomiable que un president de la Generalitat Valenciana vullga encapçalar un gran pacte per un model de finançació just i equànim, el qual podria incloure una Agència Tributària pròpia. Com a valencià me tindrà al seu costat sempre i quan la mida siga sincera i no aconsellada pel possible rèdit electoral de la mateixa. No obstant, seria desijable reconduir eixe ample consens social a redefinir la bilateralitat en l’estat. Podria començar-se per quantificar el deute històric tant de finançació com d’infraestructures i, en un programa marc, establir el cronograma de cobrament i d’inici d’eixecució de les obres promeses i mai començades (seria un gran homenage al pla Felipe de l’any 1992, el qual tractava hipócritament de contrarrestrar el desagravi, el qual les joventuts de l’extinta Unió Valenciana catalogaren com a Espanya 92 Valéncia 0); Continuar en la definició d’un model de finançació just i mantigut en el temps, el qual permeta la correcta dotació dels servicis socials bàsics en un estat del benestar; i acabar en un cronograma de transferències que permeta un major autogovern als valencians. Seria la millor forma de recuperar la dignitat i els fills nostres ho diran recordant-nos.
PACO TARAZONA