Molt a sovint es llig en les seccions deportives dels diaris, anuncis, cartells de tota classe i en els diccionaris normatius del català, la paraula ‘esport’, convé tindre en conte que eixa paraula s’ està utilisant habitualment, des de fa ya molt de temps pels pancatalanistes i els que creuen que pertany al llenguage cult, o que per ignorància seguixen sense més les normes oficials, que no reals, sobre la llengua valenciana, perque es una forma desconeguda en terres valencianes, podriem dir fins fa quatre dies.
Pero convé una vegada més recordar, açò ya es conegut per tots des de l ́any 1977 en que es va publicar el llibre de Miquel Adert Noguerol ‘En defensa de la llengua valenciana ́ i en 1979 l ́Ortografia de la llengua valenciana’ per la Secció de llengua i lliteratura valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, dirigida per Xavier Casp, lo que després d’alçar un gran rebombori fon condenat al silenci per a que el poble valencià vaja engolint poc a poc la llengua normativa que s’està imponent des de la Generalitat Valenciana, en la que tots sabem que mana el Partit Popular, per anular o fer desaparéixer la llengua valenciana independent, integrant-la en la catalana i per això convé posar de manifest i obrir els ulls al poble valencià i posar en evidència la falsa seguritat dels qui es creuen avalats per una base o autoritat científica simplement perque ho diu l’Institut d’Estudis Catalans i ho acata sense més l’Acadèmia Valenciana de la llengua, que per a d ́això ha segut creada.
Per a donar arguments incontestables en els que defendre la paraula viva valenciana i clàssica DEPORT anotem ací la coincidència de que en el mateix començament de la Crònica de Jaume I referent a la conquista del Regne de Valéncia podem llegir: ́… nos estauem en nostre Regne de Arago iugant e deportant… i un poquet més avant,́ .. e nos stant axi deportant e parlant … ́ hi ha que fer notar que dita Crònica està datada en l ́any 1239.
El mateix rei, a propòsit de son encontre en el rei de Castella en Alcaraç, diu en sa Crònica: ́…e stiguem aquí tro vuit dies ab gran alegria e ab gran deport ́. En el capítul XXXV de la Crònica de Bernat Desclot llegim: ́.. el rei fo eixit en l ́illa de Pantaleu ab molts rics homens e d ́altres gents per deportat e alegrar ́. I en el capítul XLIX : …e aquest deport tenien tres o quatre vegades lo jorn ́.
En el Spill o Llibre de les dones de Jaume Roig, segona part del llibre segon, diu : ‘per mes d ́un any / avia bany / e molts deports / ab bons conforts’. I en la tercera part del mateix llibre: ‘estant per l ́hort / per ton deport / yo ti combide’.
Finalment, per a no fer-nos llarcs, en l’edició príncep de Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell, escrita en 1460 i impresa en 1490, entre atres llocs, en el capítul CXXX llegim: ‘era vengut açi ab aquests cavallers per dançar o haver algun deport’ i en el capítul CLIIII ‘son homens de deport i de plaer’ i en el capítul CCXXXIII: ‘en aquest deport stigueren per mes spay d’una hora’.
La paraula deport, tan antiga i tan clàssica, seguix viva i usada espontàneament en l’idioma valencià, avalada ademés per una solera i una antiguetat de casi 771 anys, en canvi la paraula catalana ‘esport’, que ara nos volem impondre, es una de les tantíssimes que el Fabrisme, i l’Institut d’Estudis Catalans modificà i estrangerisà en l’única finalitat de diferenciar-se del castellà, i com dia Miquel Adlert:’pel prurit de fugir del castellà’, té ademés l’inconvenient de confondre’s en la pronunciació en la paraula export donada la tendència valenciana a substituir en estos casos la X per la S.
Res per lo tant, absolutament res, si no es l’esnobisme pedant, l’ignorància o l’absoluta sumissió a les directrius del modern català, per a unificar les dos llengües, justifica l’ús i l ́abús que oficialment es fa en nostre Regne de Valéncia de la paraula ‘esport’, en substitució de l’antiquíssim i sempre viu DEPORT, com un substantiu derivat del verp deportat o fer deport.
Dos raons, per consegüent, i les dos de pes, avalen el rebuig que mereix la paraula ‘esport’ pel poble valencià:1a no pertany ni ha pertanygut mai a la llengua valenciana, tant parlada com escrita, i per lo tant ha segut desconeguda, en terres valencianes, es pot dir, fina fa quatre dies. 2a en el mateix català carix de tradició. Ha segut pres per l’anglés el sigle passat inicialment de l’antic francés ‘desport’, adaptant-lo en un primer moment en la forma ‘disport’ i de l’anglés l’amprà el francés en la forma ‘sport’, i d’este el català ́esport ́ no per raons filològiques o de purea i conservació del llenguage, sino exclusivament perque el clàssic deport es pareixia massa al castellà. Per si queda algun dubte en el mateix D. C.V. B. llegim en l’entrada ‘sport’ pres modernament de l’anglés.
Consegüentment tant des d’un punt de vista valencià com des d’una perspectiva purament catalana, la paraula esport, no deixa de ser llingüísticament una arbitrarietat sense cap fonament científic justificatiu, ans al contrari, es el producte d’un pur prejuí. En ella es deixen de banda dos dels vectors bàsics de tota llingüística moderna: l’ús general en el llenguage parlat viu, sincronisme, i la tradició lliterària, diacronisme.
Este cas demostra, com en molts atres, que l’aureola científica de que pretén envoldre’s el llenguage oficial que
hui se nos vol impondre en el Regne de Valéncia es pura ficció. Es fa, ben cert, continua apelació a lo científic, s’utilisen inclús coneiximents i vocabulari científics, pero sempre condicionats a una finalitat única: la total catalanisació de la llengua valenciana, es dir, sa completa eliminació i substitució pel català normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans, i els seus servidors ací, els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que no complixen el mandat de les Corts Valencianes a on diu: que se tractarà de recuperar la tradició lexicogràfica, lliterària i la realitat llingüística valenciana actual, sobre la base de les grafies genuïnes empleades pels escritors del sigle d’Or Valencià i vigents i conservades en l’us quotidià del valencià actual, aixina com les paraules, expressions, girs i les característiques morfològiques i sintàctiques valencianes, conseqüència de la natural evolució de l ́Idioma Valencià.
En conclusió, ésport, no solament no es ni ha segut mai paraula valenciana, sino que ni tan sols es catalana. Es simplement un neologisme estranger incorporat arbitràriament al català per l’escola de Fabra en ple sigle XX i que ara es vol impondre en la llengua valenciana. Encara que no tots peguem la cabotà. Quan conseguirem el Dret d’escriure Drets i no agenollats, com fa la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Francesc Ruiz