Per Carles Choví. Mariano Rajoy és un home previsible. Ell ho exhibix com un valor, com una cosa positiva que el convertix en garant d’estabilitat, de la mateixa manera que altres presumixen de coherència com si esta fóra un mèrit intrínsecament bo i no, no és aixina.
Lo coherent per a Jack l’estripador consistia en estrangular, degollar i mutilar putes de Londres i a ningú se li ocorreria lloar la seua coherència i de la mateixa manera, la previsibilitat de Rajoy tampoc és digna d’elogi més que siga per altres motius.
Lo previsible en Mariano és no fer res, res de res. Esperar que les coses es resolguen per si mateixes o que simplement passen. Podríem pensar que ho fa mogut per una concepció budista de la vida “Si el problema té solució, preocupar-se no val de res i si el problema no té solució no val de res preocupar-se” però no és aixina.
La inacció de Mariano és una conseqüència directa de la seua pròpia incapacitat per a vore els problemes, per a detectar-los, per a analitzar-los.
La crisi del Prestige ja ens va permetre observar esta faceta de Rajoy. On tots veien una tragèdia mediambiental ell només veia filets de plastilina i d’aquell novembre de 2002 fins hui, la cosa no ha fet més que empitjorar.
No va vore més que tres trages en lo que es va convertir en el principi de la fi dels populars valencians i eixa miopia li va portar a posar-se davant, darrere i al costat de Camps en compte de prendre mesures immediates i ara no veu més que un problema de comunicació en lo que encertadament Rita Barberá va qualificar amb un “¡Qué hostia!”. Abans d’acabar l’any Mariano tindrà la seua.
Han hagut de passar més de 20 dies després d’una catastròfica pèrdua de poder del seu partit per a què Rajoy faça alguna cosa pareguda a prendre decisions i estes no han fet més que corroborar la seua total incapacitat per a intuir per on vénen els tirs.
Mentres van confirmant-se tots i cada un dels pactes que van desallotjant als seus de les institucions, ell contínua repetint que han guanyat les eleccions, com si dir-ho insistentment evitara la liquidació per derrocament que s’està produint al seu voltant o dissimulara el fet de que les seues sigles ja fan olor de mort.
S’equivoca en el diagnòstic novament. No arriba a comprendre la magnitud del problema i ni tan sols aconseguix identificar en que radica el problema mateix. De res servirà canviar quatre noms en l’organigrama del partit, ni tampoc remodelar el govern a escassos mesos de les eleccions. El mal ja està fet.
Insistir en el fet que s’ha evitat un rescat que ningú ha vist és absurd i parlar de recuperació econòmica toca molt els testos quan la majoria de les famílies se senten pobres i han de ser prolongades les beques de menjador durant l’estiu per a evitar que centenars de xiquets patisquen fam.
Mariano, incapaç de vore més enllà de les parets del seu despatx, pensà que calia arreglar la macroeconomia i que muntat triomfal en eixe cavall seria investit com a salvador de la pàtria, però només ha aconseguit cabrejar a milers de ciutadans als qui, farts de la seua pròpia misèria, lis ha caigut la bena dels ulls i ara són capaços de vore amb nitidesa els excessos, la corrupció endèmica i la total falta de sensibilitat que abans ignoraven o perdonaven.
S’acosten mals temps per al PP en els que hauran de triar entre aprofitar la llarga travessia en el desert que els espera per a netejar la casa i començar de zero, o no fer res de res i caminar cap a l’extinció i Rajoy no està preparat per a prendre decisions.
CARLES CHOVÍ