Quan el president del govern central arriba al Cap i casal per a un acte de partit i no se reunix en cap dirigent del govern valencià i, ademés de ser responsable de l’actual infrafinançació, reconeix l’injustícia que l’actual sistema està castigant al nostre poble i no fa res.
Quan, per fi, s’accepta el tràmit de la Reforma de l’Estatut per a corregir el dèficit en la finançació valenciana i se produïx el despreci en el Congrés dels diputats on no estan la majoria de diputats ni el president ni la viceresidenta del govern de l’Estat.
Quan el govern valencià en mans del PP va promulgar lleis basades en el Dret Foral, recuperat per la reforma de l’Estatut d’Autonomia en 2006 on es senyala el Dret Civil Valencià com un dels elements identitaris dels valencians, com son la Llei de Règim econòmic matrimonial valencià (2007); La Llei de Custòdia Compartida (2011); La Llei d’Unions de Fet (2012) i la Llei dels Contractes i relacions jurídiques agràries (2013) i d’elles tres estan recorregudes davant del Tribunal Constitucional pel govern de l’Estat gràcies al PSOE, sense que el Govern del PP haja plantejat la retirada desistint del recursos davant el Tribunal.
Quan en la Televisió espanyola, única pública que tenim els valencians, se desprecia constantment al nostre poble ignorant i mnipulant la seua historia, menyspreant la llengua valenciana, la nostra cultura i costums de manera habitual tant en els informatius, com en els programes d’entreteniment i inclús séries que diuen ser històriques.
Quan el nostre patrimoni en poder de l’Estat se mos nega sense raó, mentres atres els recuperen, els d’ells i els nostres, encara que siguen obres que els valencians considerem símbols o documents furtats en nocturnitat i alevosia.
Quan atres aboquen aigua a la mar en cantitat molt superior a la que necessita el camp valencià.
Quan el Cap de l’Estat arriba ací i mos saluda en un atre idioma, sense parar-se a pensar que el valencià mereix una disculpa pels mals fets els de la seua estirp i no donar-li una galtada en forma de “tarda”.
Ahí és quan no sé ben be qué fon primer l’ou o la gallina, qui fon el primer el separatiste o el separador.
Al valencià d’a peu se li queda cara de bovo al vore com els nostres recursos se’ls engul l’Estat a voltes en excuses irracionals i últimament reconeguent la seua injustícia i sense propondre cap solució immediata fent un cant de sirena a un futur tant incert com els que la llògica els augura al seu partit en les pròximes eleccions, com al de l’atre del “bi-partidisme” que mos negà el pa i la sal quan era govern mermant-mos els nostres Drets com a poble davant el TC i que ara diu que reclama.
Cada dia resulta més necessària una veu pròpia neta d’aliances forànees que d’una manera ferma negocie la nostra relació en l’Estat, un Poble unit, fent oblidar a propis i estranys allò de que “els valencians som un poble moll”.
Per Miquel Ramon