Pascual Martin Villalba i Medina naixqué en el si d’una familia de molta valenciania. Des de molt jove va estar involucrat en la societat civil valenciana per mig de les falles, la Semana Santa Marinera, els altars de San Vicent, cofradies, ordens religioses i de cavalleria ( en l’actualitat era el Lloctinent General del Capitul de Cavallers del Centenar de la Ploma), aixina com en diferents entitats culturals com Lo Rat Penat, el Circul Cultural Aparisi i Guijarro i el Grup d’Accio Valencianista. En totes elles deixa la seua impronta. En una horatoria i cultura sobre Valencia portentoses, recorregué tot lo Regne de Valencia donant conferencies i participant en taules redones i debats sobre tematica valencianista. Defenent sempre la veritat historica que atres volien negar.
Pascual va ser el segon president del GAV (1977-1984) agarrant el testic de la breu presidencia de Rafael Orellano quan l’entitat encara no tenia un any de vida. Ell va ser l’autentic responsable de que el GAV siga hui, 37 anys despres, l’entitat senyera de la lluita valencianista. Martin Villalba presidí en GAV durant practicament tota la Batalla de Valencia, convertint-se des d’el primers moments en el Gran Capita de la mateixa, l’home que dirigi en ma esquerra pero ferma a un poble alçat en peu de guerra per a defendre la seua identitat.Capitanejant les grans i historiques movilisacions de l’epoca. Ell va negociar, junt a Manolo Zarzo (Primer Secretari General del GAV), en el despaig d’este ultim en el carrer Cronista Carreres del Cap i Casal, en Emili Atart i Fernando Abril Martorell per la UCD, que el nostre estatut d’autonomia arreplegara las reivindicacions que el poble valencia havia deixat clares en els carrers de tot el Regne: Real Senyera Coronada, Llengua Valenciana i denominacio de Regne de Valencià (en este ultim punt varem ser traïcionats com tots saben).
S’apuntà a principis dels anys 70 als cursos de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat motivat pel seu afany per coneixer mes encara la seua llengua materna. Ell mateixa contà en repetides ocasions com tingué que eixir d’alli al comprovar que lo que li volien ensenyar en res se pareixia a la dolça llengua que ell parlava ( eran els temps de Carles salvador, Emili Beut i les Normes del 32). Allo li dugué a interessar-se per aquell extrany fet i d’ahí a afiliar-se a una nova entitat que acabava de naixer per a lluitar front a situacions com aquella. En el pas dels anys Pascual Martin Villalba signaria les Normes d’El Puig com a president del Grup d’Accio Valencianista. Sempre en el punt de mira dels pancatalanistes, va ser jujat i absolt per “l’autobomba” a Sanchis Guarner. 
Home de fondes creencies religioses estara ya a la dreta de Nostre Senyor parlant-li de com els valencians custodiem el Sant Calce i demanant-li a Vicent Baixauli que faça una paelleta per a raonar en Gil Barbera, el pare Guinot, Miquel Ramon Izquierdo i Maria la Toledana, a vore com mos tiren una maneta per a guanyar tambe esta segona Batalla de Valencia. Si algu tenia algun dubte de que anavem a fer-ho, ara ya no tindra cap. Pascual no es dels que se deixa les coses a miges i ell sempre mos dia que el catalanisme acabaria perguen la batalla perque la rao, l’historia i la Mare de Deu estan en mosatros.
Los comentarios están cerrados.