Algun dia el Poble Valenciá despertara del seu anestesiat somi i es donara conte, en horror, que els seus codiciosos enemics s’han apoderat del seu Casal i Regne i li han robat, inclós, la seua memoria historica. Per a llavors, ya sera massa tard: llargs segles de mansetut consentida i d’indiferencia passota li han deixat desarmat.
Cada 25 d’abril, el caudillet-satrapa de tan colonialistes anestesies i ensomnis delirants nos fleta des de la Catalunya feudal a les seues hosts inflamades de nazi_onalcatalanisme caduc i munta «trobades» pels carrers en obscenitat de perdonavides. Alguns valencianets panolis (entrenats per a la kultureta-Ubú) s’enganchen al carro i aplaudixen la gesta en les orelles clavades: es la trista celebració d’una batalla perduda, la dels camps d’Almansa en la que els valencians enardits pels interessos espuris d’atres aliens , es van vore enrolats, estúpidament, en un CONFLICTE INTERNACIONAL que va derivar en catastrofe per al Regne de Valencia. ¿Què pintaven els panolis valencians enmig de dos POTÈNCIES INTERNACIONALS (Inglaterra i França) que es barallaven ací pels seus bruts interessos? ¿Qué interessada ma negra va determinar que tan infausta batalla s’alliberara en Almansa?
El 7 de novembre de 1705 els catalans, partidaris oberts de l’Archiduc Carlos de Austria, van proclamar a l’austríac archiduc «Rei d’Espanya» en Barcelona, fent el seu jurament en les corts de Catalunya. Sent els catalans enardits defensors del retorn de l’Antic Règim feudal, van enrolar per a la causa al PANOLI poble valencia, al qui va ser fàcil engatusar en l’atractiva promesa que els “tornarien els Furs i els perdonarien els impostos” . Cosa més que dubtosa per no dir imposible.
Si el protagonisme de l’archiduc Carlos en el Regne de Valencia des del 30 de setembre de 1707, haguera ocorregut en els camps de batalla barcelonins… (per ser ells tan ardents defensors de l’archiduc d’Àustria) i si no nos hagueren embarcat en el seu suport en promeses irrealisables , el Regne de Valencia no hauria segut, sens dubte, l’injust patidor de les majors calamitats derivades de tan INTERNACIONAL conflicte. Valencia va ser la gran perdedora. Catalunya va ser la gran beneficiada.
D’acord en la historia que corre, pel «Decret de nova Planta» (1716) del Borbó Felip V, «València i Catalunya van perdre la seua personalitat i la seua llengua va ser prohibida» però el pagament del deute va ser desigual per als dos participants.
L’historiador català Jaume Vicens i Vives en el seu conegut llibre “Aproximació a la Història d’Espanya” diu: «Un Decret de Nova Planta va tirar per la borda del passat l’anquilosat règim de privilegis i furs dels COMTES FEUDALS. I este desescombro va beneficiar, insospitadament, a Catalunya perque li va brindar les mateixes possibilitats que a Castella baix la protecció de la monarquia comuna»…
L´historiado catalá Vicen i Vives nos diu que no existix en cap articul del dit Decret la prohibició de l’ús dels dialectes catalans. L’única cosa que es diu en el Decret és que les SENTÈNCIES JUDICIALS deurien escriure’s en castellà, pero… perque , fins a eixe moment, s’havien escrit en LLATÍ i perque , igual que va passar en Anglaterra, Alemanya, i França en eixe moment, es van proclamar obligatòries les respectives LLENGÜES NACIONALS d´Europa per a la sentencies judicials. Els dialectes catalans es van continuar usant totalment. I la LLENGUA VALENCIANA , també, encara que, evidentment, va ser relegada del seu ús oficial.
El mateix catedratic catala Emili Giralt diu en el seu manual d’història: »la Barcelona conquistada (per Felip V) era una ciutat típicament medieval i seria difícil de trobar un eixemple tan patetic d’immobilisme»... Catalunya es va recuperar perque, al poc del Decret de Nova Planta, van passar per Barcelona 25.000 homens camí de la conquista de Sicília i Sardenya i aço va fer que es reanimara el comerç, l’artesania de confeccio i calçat, aixina com la fabricacio de barcos.
En 1918, Felip V, per a protegir la industria catalana, va prohibir la importacio de teixits d’Àsia i China i va començar llavors, l’augment demogafic de Catalunya que va passar de 350.000 habitants en 1708 a 817.000 habitants en 1787. Entre 1745 i 1770 i gracies al comerç ultramarí el port de Barcelona va conseguir la primacia en Espanya: no sols s’exportaven teixits i calçats, sino també el vidre de Mataró i el paper d’Olot. I va ser a Felip V a qui Catalunya li deu l’increment del cultiu de la vinya, l’exportació de vins a America i el creixement dels ceps en l’Empordà i el Penedés que van donar lloc a l’actual cava!
L’historiador Marcelo Capdeferro diu en el seu llibre “Una atra Historia de Catalunya” (pag. 371) :»Gràcies a la pau i a l’orde i a la laboriositat de tot un poble; i gracies també a la desaparició d’unes institucions anacròniques i oligarquiques, en menys de mig segle, es va operar un desenrollament impressionant en Catalunya en tots els ordes». I lo mateix opinen, ademés de Vicens i Vives i Emilio Giralt atres historiadors com Henry Kamen, Antonio Pons, André Laborde i el professor Tamames.
El problema real ho va tindre tindre el Regne de Valencia, que, real victima de tots els mals, va ser el mes marginat i el que mes va perdre perque va ser en eixa data (1745) quan el port de Valencia i la seua economia van començar un espectacular declive que s’ha prolongat durant segles.
El mal economic i financer no li va vindre a Valencia nomes des de Castella com els manifesteros vinguts des del Contat al Regne cada 25 d’abril, volen intoxicar-nos. El mal li va vindre al Regne de Valencia des de Barcelona, que, com de costum, va fer moltíssim per traure profit de la seua situació.
HOLANDESES, PORTUGUESES. INGLESES. FRANCESES y …. VALENCIANETS ;
Els valencianets varem ser «els teloners d’Almansa». I els pagans.