La recent adopció de la normativa genuïna del valencià per la CN10 ha representat una autèntica bufada de vent fresc dins del ranci panorama sociocultural valencià, i una molt aplaudida decissió per part de l´afició més entusiasta cap a la compromesa grada d´animació del primer equip de la Comunitat Valenciana.
Les reaccions dels detractors més radicals del valencianisme no s´han fet esperar: critiques enceses i vehements, producte d´un dogmatisme i impotencia que observen com l´identitat valenciana comença a recuperar alguns espais, abans conquistats pel catalanisme a força de temps, diners, i l´infiltració de comissaris polítics. ¡I tenen el valor i la desvergonya d´acusar a la CN10 de prendre una possició política en la qüestió de la llengua! Lo “no polític”, en canvi, per a estos “crítics” alienats és posicionar-se del costat del pancatalanisme, auspiciat i desplegat per entitats, partits, sindicats, fundacions i organismes alimentats económica i intelectualment pel nacionalisme català i tot el seu corpus ideològic pseudofasciste, antinatural, ahistòric i acientífic.
Pero la valenciania és un sentiment superior a lo “polític”, que no distinguix -o no hauria de fer-ho- militàncies, que sempre ha surat sobre la societat valenciana, i per tant sobre l´afició del VCF com a mostra d´ella, i torna a recuperar poc a poc alguns espais, tal volta perduts per ignorancia, tal volta per desidia.
La bona noticia de la CN10 és un pas important en la llavor de revalencianisació sociocultural que algunes entitats cíviques i culturals han mamprés els últims anys. I sera un èxit que el seu eixemple s´extenga ad atres entitats de l´entorn del club: penyes, federacions, associacions d´accionistes… Pero la millor noticia sera, sense dubte, que el mateix Valéncia CF torne en algún moment a la valencianitat, com a agent senyer que sempre ha segut.
En novembre de 2014, i en este mateix mig de comunicació, vaig publicar “Por un VCF más valenciano”, un artícul d´opinió en el qual evidèncie com el VCF ha sucumbit a la catalanisació i alhora proponc mides de revalencianisació. Hui vaig a donar un pas més, i vaig a senyalar al responsable directe del procés de catalanisació dels òrguens de comunicació del club: el dircom Damià Vidagany.
En sac buit caigué l´informe que l´entitat Círcul Cívic Valencià presentà al director general del VCF, Luis Cervera, en juliol de 2013. Com en sac buit cau la pressió eixercida a diari per mils d´aficionats en les rets socials cridant l´atenció als perfils de comunicació del club per l´ús d´una llengua aliena.
L´assignatura pendent d´Amadeo Salvo, Lay Hoon, Kim Koh… és retornar la valencianitat a la primera entitat deportiva valenciana, i conseguir desterrar el catalanisme i les possicions polítiques implícites a l´ús de la seua normativa llingüística, imposta per una maniquea i contraforal oficialitat, a la qual cap entitat privada té obligació de sometre´s. I la primera decissió a prendre és la destitució inmediata del sr. Vidagany, que porta anys posant un mur de vidre que impedix que la veu majoritària de l´afició arribe als òrguens de govern del club, i desconectant-los intencionadament en este important aspecte de la veu de la grada.