Toquen les campanes, sona la marxa reial (o no) i apareix la imatge per la porta del temple. Les mirades es dirigixen cap al grup d’autoritats que es disposen a presidir la processó escrutant qui falta.
L’assistència o no dels nous regidors i alcaldes parits en les últimes eleccions és el tema de conversació més habitual en les cafeteries, mercats i xarxes socials. Parlar de les processons s’ha posat de moda en el principi d’este nou cicle polític com ho va estar parlar de la “prima de risc” al seu dia.
Vaja per davant que a mi personalment, m’importa poc o gens si els regidors van o no a les processons. No sóc dels que opinen que forma part de les seues obligacions, però crec que hi ha un desenfocament total en la manera d’abordar el tema que ja es va produir en la transició. Aixina que esguitaré un poc este debat.
És cert que Espanya és un estat aconfessional, però això no vol dir que les institucions de govern no tinguen cap relació amb les religions amb implantació en el seu territori, de fet són molts els convenis establits entre ambdós parts. Aconfessional significa que l’Estat no té una religió oficial per molt que la religió catòlica siga la majoritària entre els seus ciutadans.
Anem ara al cor de la qüestió ¿és lògic que en un estat aconfessional la corporació municipal presidisca les processons? Mireu, per a abordar estos temes a mi m’agrada prendre distància, observar el problema desvinculant-lo del problema mateix i de la mateixa manera que no tenim una religió oficial, tampoc tenim un deport oficial per més que el majoritari siga el futbol.
Fem-nos ara la pregunta següent: Si el club de petanca del poble convida a la corporació municipal a presidir una competició organitzada amb motiu de les festes i a entregar els premis als guanyadors ¿que han de fer alcalde i regidors?
Possiblement en este cas no hi hauria cap controvèrsia. A cap regidor se li ocorreria al·legar la “adeportivitat” de l’Estat o que no li agrada la petanca per a no assistir a l’acte a què han sigut convidats i encara sense tindre cap obligació d’assistir optarien per fer-ho.
En este cas, no hi ha un problema ideològic per al representant públic i per tant lo que entra en joc són altres consideracions com la de fer costat a un grup més o menys nombrós de ciutadans que tenen un interés particular encara que no el compartim i la menys prosaica oportunitat de guanyar adeptes i possibles votants.
Si eliminem el factor ideològic i contemplem el problema com lo que és, la decisió sobre assistir o no a una processó ha de ser tan senzilla com decidir assistir o no a un acte organitzat pel club de petanca, dita la qual cosa, que cada un faça lo que vullga en ambdós casos.
De propina. Estar al costat dels qui pensen com tu no té cap mèrit. És quan es traspassa eixa barrera entre els nostres i els altres quan el governant transcendix.
Por Carles Choví