Un bon amic me dia fa un temps, que ell es sentia espanyol en tant en quan l’Estat Espanyol li deixara llibertat per a ser valencià. Per desgràcia l’Estat Espanyol du massa temps ofegant-nos pel simple fet de ser valencians. No vullc remontar-me a la repressió de Felip d’Anjou, el primer Borbó, qui, allà per l’inici del segle XVIII, soterrà, a sanc i foc, les lleis pròpies del Regne de Valéncia. Tampoc pretenc retrotraure’m a les absurdes prohibicions del dictador Primo de Rivera, qui prohibí que la nostra llengua valenciana s’impartira en l’Universitat de Valéncia-Estudi General o que els valencians del primer terç de segle XX no pogueren aplaudir l’himne de Valéncia. No cal anar tant llunt.
En l’Espanya “moderna”, la de la “democràcia” i el “benestar”, no pocs obliden aquell magnífic any 1992. Olimpiades en Barcelona, Expo en Sevilla, el AVE Madrit-Sevilla, Madrit Ciutat Europea de la Cultura, Valéncia… Be, com dia una reivindicativa campanya d’aquells dies, Espanya 92 – Valéncia 0. Segurament algun ben pensant me dirà que d’això fa molt de temps, massa temps. Puix be, encara que no estic d’acort, anem a alvançar fins als nostres dies.
En l’Espanya actual, la de Felip de Borbó i Zapatero i Rajoy, poc han canviat les coses. La nostra autonomia seguix sent la més maltractada econòmicament pel govern espanyol. Els valencians contribuïm a l’estat com una autonomia rica, quan tenim una renta per càpita d’autonomia pobra. El deute històric, reconegut per l’actual govern a Extremadura, seguix obviat i sense cap d’intenció de retornar-nos als valencians lo que se nos deu. L’inversió en infraestructures en la nostra terra valenciana és molt més baixa que en la mija de l’Estat Espanyol, i duem décades esperant obres promeses i repromeses pels distints inquilins de Mocloa. Pero no nos fixem solament en l’aspecte econòmic. Qué podem dir de la discriminació cap al Dret Civil Valencià, denunciat i perseguit pel govern de Rajoy; una persecució no aplicada cap ad atres drets civils autonòmics, inclòs el gallec -pàtria del President del Govern-. Per no entrar en aspectes culturals i llingüístics. Passats 310 anys, seguixen aplicant-nos els Decrets d’Abolició de Furs i Nova Planta.
Hi ha qui pensa, com en son dia el Conde Duque de Olivares, que els valencians som uns moixos, i esta condena, junt a la corrupció, la tenim gravada en el nostre ADN. No soc ni seré yo u d’eixos. Tal vegada per deformació professional, m’agrada mirar l’història i recordar figures que vixqueren i treballaren durament per a canviar les coses, per a evitar abusos de poder i injustícies. I els valencians també en tenim d’eixos.
U d’ells fon un paisà de l’actual president de la Generalitat Valenciana. El morellà Francesc de Vinatea, davant l’abús de poder del monarca Alfons el Benigne, no dubtà en encapçalar les reclamacions valencianes i posar al rei en la tessitura de o justícia o revolta. M’agradaria que hui recuperarem l’esperit d’unió que donà la força a les reclamacions de Vinatea.
I per a fer possible eixa unió, hem de poder deixar de banda les qüestions que nos separen, els personalismes i les guerres partidistes. L’Associació de Juristes Valencians nos ha mostrat el camí i ha propiciat un entente cordiale entre sectors ben distints i dispars de la societat i política valenciana. Un entente cordiale que ha permés que, tots a una veu, reivindiquem justícia. No dic que ningú claudiquem de les nostres postures, dic que anem junts en allò que nos unix i beneficia al nostre poble, ni un pas més, ni un pas menys.
El futur dels habitants d’esta terra requerix, en urgència, de la nostra altura de mires. Necessitem recuperar l’Esperit de Vinatea (#EsperitDeVinatea).
Colaboración de Agustí Zacarés.
Responsable en Cap de Poble Democràtic (Coalició en Positiu).